Sobre monstres, fantasmes, zombis i altres éssers terrorífics

Múltiples són les pors al voltant de les quals s’organitzen les nostres vides. A vegades, en som conscients. Moltes d’altres, no. Algunes pors les podem expressar; per a altres, en canvi, ens costa trobar les paraules que puguin definir-les.

Aquest itinerari proposa tres recorreguts per una selecció de peces de l’exposició, guiats per tres representacions concretes dels nostres temors més comuns: els fantasmes, els monstres i els zombis. Acompanyats d’ells ens preguntarem per la nostra vinculació amb la situació de col·lapse que estem vivint que, si bé es va originar fa temps, se’ns presenta avui en dia més terrorífica que mai.

Peces:                                         

Joan Soler-Adillon, #See You at Home. The Domestic Spaces as Public Encounter 

Què significa avui en dia un espai íntim o privat és una de les qüestions sobres les quals ens invita a reflexionar la instal·lació #See You at Home - The Domestic Spaces as Public Encounter. La seva proposta es situa en el context de pandèmia global que vam començar a viure fa dos anys i que ha justificat successius confinaments, amb el supòsit que la nostra única garantia de poder mantenir interaccions socials d’una manera segura, era des dels nostres habitatges. Tanmateix, moltes són les cases encantades que, tant en la literatura com en el cinema, han acollit i somatitzat les pors dels seus protagonistes, i no són rares les ocasions que aquests temors s’han originat en la convivència amb la seva pròpia família. Les cases no són sempre un lloc segur per a tothom, inclús aquelles a las que se les anomena llar.

Recorregut: Fantasmes

Shona Kitchen, Other Days, Other Eyes 

Observar les imatges que emet la pantalla de la instal·lació Other Days, Other Eyes de Shona Kitchen ens obre les portes a l’experiència d’allò que és sinistre, en què allò quotidià se’ns presenta com quelcom estrany. En la seqüència, imatges d’arxiu de paisatges, arquitectures, animals i situacions comunes són mostrades des de perspectives incòmodes. Amb aquestes es barregen unes altres del lloc en què ens trobem, tot just registrades per alguna de les càmeres que contenen les gotes de vidre fosc que es desprenen de la part superior de la instal·lació. La desincronització entre el que veiem en aquestes representacions i el nostre entorn ens dificulta la seva representació. ¿Com podem saber que aquestes imatges no son un rastre fantasmal de la nostra existència? O, pel contrari, ¿com podem tenir la seguretat de que nosaltres no som una il·lusió?

Recorregut: Fantasmes

Erik Contreras, Opportunity in Obsolescence 

Una de les pors actuals que sempre ha estat de fons regulant les nostres vides i la seves representacions, però que en la època de pandèmies que estem vivint s’ha instal·lat definitivament en la nostra quotidianitat, és el pànic a no poder sobreviure. És a dir, la por a que la Terra es torni un lloc inhòspit i inhabitable per a nosaltres. El que és paradoxal és que la nostra responsabilitat sobre les crisis ecosistèmiques a les quals hem abocat el planeta Terra és inexcusable. El treball d’Erik Contreras ens insta, precisament, a prendre accions concretes vers aquesta situació. En les seves instal·lacions, el visitant-usuari pot reconèixer tecnologies desfasades recuperades d’abocadors de brossa electrònica que han tornat a ser funcionals mitjançant la seva recuperació i modificació. Contreras ens proposa alterar la vida lineal i d’un sol ús de la tecnologia que fem servir en el nostre dia a dia, transformar-nos de consumidors a usuaris amb respons(h)abilitat.

Recorregut: Zombis 

Jane Mi, ゴジラ/ɡɒdˈzɪlə 

“Nosaltres som els monstres i els monstres som nosaltres” és una de les premisses al voltant de la qual es desenvolupa l’obra Gojira de Jane Mi. La peça audiovisual està realitzada a partir de l’eliminació de totes les escenes on apareixen monstres i humans de les 32 pel·lícules sobre Godzilla realitzades per la productora japonesa de cinema Toho des de 1954. Amb aquest senzill gest, l’artista anul·la qualsevol possibilitat de que ens identifiquem en oposició a un ésser monstruós extern a nosaltres que acabi justificant les nostres accions més injustificables. Ens apressa, en canvi, a reconèixer-nos en ell i a fer-nos responsables, en conseqüència, dels nostres terrors i dels nostres actes associats a ell. Proposa el reconeixement de la responsabilitat com a revulsiu perquè la situació que ha provocat el trauma i els monstres que aquesta ha generat no tornin a nosaltres.

Recorregut: Monstres

Irma Marco, Can the Mind Exist without a Body? 

Fantasmes i zombis parteixen de la suposició de que la mort (o consciència, o ànima) i cos poden escindir-se per seguir vivint després de la mort; els primers com a ànimes sense cos, i els segons com a cossos sense ànima. La computació ens ha portat un nou imaginari d’ànima sense cos: la consciència humana transmigrada al mitjà virtual. Aquest imaginari expressa la creença, i sobretot, el desig, de que la tecnologia ens portarà a una millora essencial d’allò humà que ens permetrà superar tots els nostres vincles ecològics. Perquè, un cop pujades les nostres ànimes a la xarxa, ja no haurem de lidiar amb els límits planetaris, ni amb les debilitats del cos, ni tan sols amb la mort. Però, de ser possible aquest salt tecnològic, ¿s’assolirà abans del col·lapse planetari?

Recorregut: Fantasmes, zombis

Colin Ives, Vibrant Landscapes 

A Vibrant Landscapes el món es descompon i s’enfonsa davant els nostres ulls. Com els romàntics davant el sublim, assistim a la catàstrofe experimentant dos sentiments contraposats: per un costat, ens deixem fascinar per l’espectacularitat dels grans fenòmens naturals; per un altre, ens aterra recordar que, malgrat les nostres pretensions, no està tot sota el control humà. Ens els imaginaris de l’ecoterror, les catàstrofes naturals es presenten com un monstre que es rebel·la contra els humans com a càstig (gairebé bíblic) pels seus excessos. Com en altres casos, el monstre reflecteix fonaments de la nostra societat, com la separació entre natura i cultura que habitem, la culpabilitat i el càstig cristià, i la sensació contemporània de fi del món, un futur apocalíptic representat tantes vegades que difícilment podem imaginar un altre.

Recorregut: Monstres

Erich Berger, Spectral Landscapes 

Berger presenta els paisatges radioactius de Palkiskuro com si estiguessin posseïts per una entitat espectral que llança raigs invisibles capaços de cremar-nos per dins. Aquests espais aparentment normals però profundament alterats ens enfronten a les conseqüències dels nostres propis desitjos de poder. Un dia una societat va desitjar una font d’energia il·limitada; les conseqüències d’aquell desig quedaran en el paisatge com un fantasma que no es veu però es manifesta, vagant inclús més enllà del temps dels humans. Hi ha en la radioactivitat un detonant temporal que ens catapulta a imaginaris de futurs llunyíssims. Futurs posthumans, o almenys postcivilitzatoris, on les nostres societats seran reinterpretades i jutjades a partir de les seves ruïnes i fantasmes.

Recorregut: Fantasmes

Xuanyang Huang, Imaginary Sunset 

És possible que els meus records no siguin reals? Imaginary Sunshine ens presenta unes imatges de capvespres que ens semblen reconeixibles, molt similars als viscuts i segurament també registrats. Però aquests capvespres són ficticis, creats per una intel·ligència artificial que es nodreix de fotografies reals pujades a les xarxes. Així, l’obra de Xuanyang interpel·la als nostres records i emocions, i ens porta a qüestionar-nos fins a quin punt la nostra memòria està mediada per un imaginari col·lectiu i la tecnologia. I al sospitar de la nostra memòria, sospitem de nosaltres mateixos, perquè si els nostres records són intervenibles, també ho som nosaltres. Així, aquí la tecnologia se’ns presenta com un monstre amb potencial manipulador que ens fa dubtar dels nostres sentits. Encara que a vegades la imatge que ens inocula és tan poètica i agradable que potser la preferim a la realitat.

Recorregut: Monstres

Andy Gracie, EoE Triptych #1 

A la nostra societat, la mort ja no s’interpreta com un procés de renovació generacional, ni com un pas cap a una vida eterna, sinó com el final de la vida lineal del subjecte modern. Silenciades i ocultes, la vellesa i la mort apareixen gairebé com una debilitat; obstacles a la productivitat que aviat seran resolts per la tecnologia. Som una societat que es resisteix a morir. No obstant això, The ends of everything acaba amb tota esperança d’eternitat, ja que no solament ens recorda la nostra mortalitat, sinó també la del nostre planeta, del sistema solar i de l’univers sencer. La vida és, al cap i a la fi, un succés anecdòtic en la història de l’univers i tots: humans, monstres, fantasmes, zombis i demès éssers vius i no vius; per a tots, tard o d’hora, hi haurà un final, fins arribar a l’últim dels finals, en aquesta concepció lineal de vida que habitem.

Recorregut: Fantasmes, Monstres, Zombis

RECORREGUT FANTASMES
Joan Soler-Adillon - #See You at Home - The Domestic Spaces as Public Encounter
Shona Kitchen - Other Days, Other Eyes
Irma Marco - Can the Mind Exist without a Body?
Erich Berger - Spectral Landscapes
Andy Gracie - EoE Triptych #1

RECORREGUT MONSTRES
Jane Mi - ゴジラ/ɡɒdˈzɪlə 
Colin Ives - Vibrant Landscapes
Xuanyang Huang - Imaginary Sunshine
Andy Gracie - EoE Triptych #1

RECORREGUT ZOMBIS
Erik Contreras - Opportunity in Obsolescence
Irma Marco - Can the Mind Exist without a Body?
Andy Gracie - EoE Triptych #1

Paula Bruna
Doctora en Belles Arts per la Universitat de Barcelona i màster en ecologia per la Universitat Autònoma de Barcelona. Des de la seva doble perspectiva com a ambientòloga i artista, la Paula utilitza la recerca artística com una forma de coneixement on s'hibriden diferents disciplines. En els últims anys, investiga sobre la conformació del relat de l'Antropocè des d'un punt de vista no humà, mitjançant una combinació de ciència, ficció i art. La seva hipòtesi és que explorar punts de vista diferents a l'antropocentrisme actual té efectes en la consciència ecològica i obre la gamma de possibles formes de convivència. Comparteix la seva recerca en publicacions, congressos, residències artístiques, exposicions (a MEIAC, Santa Mònica, SWAB Barcelona Art Fair i Kunstraum Lakeside, entre d'altres), i festivals (Festus Torelló, Bianyal, ExAbrupto, Aplec Saó, Proyector International Videoart Festival…). El seu treball ha comptat amb el suport de diverses beques per a la recerca artística (Barcelona CREA 2022, OSIC Generalitat de Catalunya 2020, La Escocesa 2019, Guasch-Coranty, 2018-19). Actualment és artista resident a la fàbrica de creació La Escocesa.

Marta Gracia Valladares
Actualment treballa en la conceptualització i coordinació de programes expositius i de mediació artística per a institucions artístiques i culturals. També exerceix de professora col·laboradora al Grau d'Animació, Disseny i Arts Digitals de la Universitat Politècnica de Catalunya. Entre 2011 i 2020 coordina l’àrea de recerca artística d’Hangar, Barcelona, on també s'encarrega de la implementació d’aquesta nova línia estratègica del centre. El 2009 du a  terme la primera recerca sobre programes de residència per a artistes existents a l’Estat Espanyol, amb el suport d'una beca del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts. El 2010 co-funda la plataforma de recerca i informació sobre residències artístiques a l’Estat Espanyol Art Motile, de la qual està al capdavant fins el 2016. Entre 2006 i 2007 coordina el projecte CIDEA - Centre d'Innovació i Desenvolupament Econòmic de les Arts de l'Associació d'Artistes Visuals de Catalunya. Ha fet estades en residència i de formació a Anglaterra, Itàlia, Albània i Japó.

Continua la visita: https://santamonica.builders/isea/monstres 

Altres itineraris que pots realitzar:

- Espaitemps (des)estimats, Daphne Dragona i Jara Rocha   
- Una mirada contracatastròfica, Joan Yago i Enric Puig   
- Tecnologies per als festivals dels múltiples finals, Paz Peña O.  
- Estats d'emergència: l'art en temps de pandèmia, Israel Rodríguez Giralt
- Un enemic com el futur, Ian Alan Paul
- Grup Contraimaginaris Postpandèmics