Contraimaginaris Postpandèmics

El grup Contraimaginaris Postpandèmics, en residència al Santa Mònica durant el 2022, investiga l’hegemonia de l’imaginari imposada des del règim polític de la pandèmia, i quins contraimaginaris resisteixen. La nostra perspectiva, adreçada a l’exposició La irrupció, crea un recorregut particular per l’exposició que us proposem. Pel camí, apuntem a desbordar les narratives hiperabundants, immaterials i ultraexpertes de l’àmbit tecnològic/digital; seguir el rastre de les marques a la terra del complex digital; enfrontar-se a la crueltat de la mirada de la intel·ligència artificial en els seus biaixos de gènere, raça, classe, capacitisme; desmuntar la falsa acceleració del temps simulada per una estètica de la superproductivitat, i reconèixer l’esgotament molt real que ens provoca. En el fons de l’esgotament potser hi ha una potència negativa i una força radical antisistèmica. Un cop traït el món de boxs monitorats, proposem escoltar històries de cossos individuals i col·lectius, temps múltiples i no lineals, de formes de transcodificació, interconnexió i interacció que apunten a un bon viure. I amb elles, subjectivitats o formes d’enunciació cosmosituades.

El que és digital no és virtual, és territori.

 

 

Peces

Rosell Meseguer, Quadra Minerale – Rare Earths 

En un conjunt d’objectes, mapes, llibres, fotografia, minerals, aquesta peça ens porta a aquesta connexió, a recórrer incòmodament (i necessàriament) la relació d’ús i despullament que hem establert amb allò que ens envolta.

La materialitat subjacent a la producció de les tecnologies digitals, la seva globalització i la seva velocitat, queda invisible en l’ús que se’n fa. Mirar més enllà de la pantalla, més enllà del codi, arribar al metall, seguir els cables, les cadenes de producció, travessar oceans, arribar als deserts i les mines. Entendre l’extractivisme necessari per a la tecnologia: al costat d’un mar de dades, un mar de contaminació, d’obsolescència programada, muntanyes de metalls, plàstics i vides desfetes, sota un aire saturat d’ones, envoltat de deixalles satèl·lits en òrbites descontrolades.

Prendre consciència de tot això, abraçar les tecnologies des de perspectives crítiques és part dels nous imaginaris possibles, que reubiquen els nostres somnis de comunicació en una relació corporal territorial en reciprocitat i equilibri.

El que és digital no és virtual, és territori.

 

Nikolas Gomes, Concerto para Piano e Pandemia 

La sala negra envoltada de lletres de piulades corrent com paper de paret. És com entrar en una d’aquelles innombrables sales de música electrònica per on molts de nosaltres hem circulat. És inevitable no pensar en Mark Fisher i el seu realisme capitalista i aquest estat d’impotència per pensar futurs radicalment diferents del nostre present que el tecnocapitalisme ens ha portat a sentir i creure.

Aquest viatge espectral que ens convida a experimentar aquesta peça des de materialitats alienes(?) a la nostra quotidianitat (un llenç de signes digitals crus) però que invoquen en els nostres cossos una possibilitat de dansa col·lectiva. La màquina, com en el techno, ja no com l’enemiga immutable, sinó una porta possible de piratejar-la, transformar-la en espai sensible, indagant en subjectivitats radicals, en un sentir pensar col·lectiu.

A Contraimaginaris Postpandèmics ens interessa com es poden desbordar aquestes narratives que blinden el món tecnològic/digital com una cosa inabastable, despullant la materialitat de la maquinària extractiva radical que el sosté, trencant l’expertesa inabastable.

 

Chanee Choi, Unreal Window 

Una planta, una tassa mug, una pantalla/càmera, un teclat. El món que ens mostra Unreal Window és un entorn confinat i una narració des del confinament produïts amb intel·ligència artificial (IA). És un món en loop, poblat de cossos blancs, dividit en boxs, saturat de pantalles per monitorar-nos els uns als altres en els nostres boxs respectius, i imatges fluides i fantasmals que remeten a un exterior despoblat. La ja característica veu de la IA (en aquest cas basada en James Stewart a la pel·lícula La finestra indiscreta), d’un home anglòfon, blanc, madur, amb un to entre malenconiós i despietat i senil, repeteix “I WISH I WAS CREATIVE”. Després de fer obres d’urgència sobre les explosions racistes sinòfobes que van acompanyar el primer cicle de la COVID-19 als Estats Units (i molts altres llocs), Chanee Choi ara investiga el pòsit de la pandèmia. Fa tot just un mes, vam proposar a estudiants del curs Imatge-objecte-espai: mirades transversals, un intercanvi d’imatges del que podria ser un espai postpandèmic, i també hi trobem boxs, saturació gràfica, relacions malmeses, esgotament. I com a La finestra indiscreta, mentre estem perplexos, sabem que s’està cometent un crim.

 

Nooroa Tapuni, Waiting for Other 

El dibuix permet mostrar imatges realistes que inclouen diversos temps i formes canviants, diversos estats de l’ésser simultanis i interrelacionats. Tapuni amb el seu dibuix interactiu mostra amb delicadesa un cos encadenat, que en recórrer-lo (lliscant la mirada a la pantalla de la sala d’exposicions, lliscant el dit en un dispositiu mòbil) canvia de negre a blanc, conté històries d’esclavitud, potser llibertat, noves cadenes, i d’altres (un mapa?) que la meva ignorància situada m’impedeix comprendre. Hi ha cadenes, i hi ha vol; hi ha pell, i hi ha històries de moltes persones encadenades i transportades com mercaderia. Tot això dins un cos individual i present, que és un cos col·lectiu i fet de temps múltiples i no lineals. En paraules de Tapuni, akapapa, whakapapa remeten a la cosmologia de la interconnexió i la continuïtat; tu ke (‘mantenir-se en la diferència’), a l’estereotip negatiu aplicat a la pell negra, i te’ta’i, (mantenir-se com un altre, com un ancestre) a la forma de presència pròpia de l’ancestralitat. En posar la seva perspectiva indígena en relació amb la cibernètica i el camp digital, redefineix què és la connexió, la màquina, la transcodificació, la interacció. Què és el jo (self), els ancestres, l’altre, la diferència, la temporalitat.

 

Jennifer Gradecki + Derek Curry, Infodemic 

El temps i la seva acceleració ficcionada per les imatges des de la productivitat capitalista en la seva versió neoliberal (encara que el temps com a tal és ficció) i el que aquesta produeix en els nostres imaginaris és una de les preocupacions que com a grup de recerca Contraimaginaris Postpandèmics ens toca, com a manera contemporània de l’alienació marxista, que fa referència a la separació dels treballadors del producte del seu propi treball. Aquesta acceleració s’ha emportat fins i tot certeses construïdes per la modernitat com la de la veritat única i unitària, i habitem un espaitemps en què les fake news neoliberals resulten ser la nova veritat i els influencers líders en el mar confús de la por al futur. Així, avui habitem el regne de les incerteses amb temor i no en veiem el potencial.

Infomedic tradueix en imatges, fins i tot en alguns moments desenfocades, encavalcades, tot aquest mar de narratives contemporànies que emergeixen sense filtre, sense qüestionaments. Ens interessa explorar aquesta possibilitat que la incertesa atorga, abraçar la invariable i innombrable possibilitat de mutacions i els sabers com la infinitud constant.

 

Xuanyang Huan, Imaginary Sunset 

El grup de recerca Contraimaginaris Postpandèmics estudiem com afecta els nostres imaginaris la (post?)pandèmia. Una de les qüestions que trobem sovint és la de la dissociació, un terme de psicologia que remet a un distanciament de la realitat. Una desconnexió dels sentits, les emocions i els pensaments, sovint activada per estar aclaparats per aquests elements. Quan pujo les escales que condueixen a Imaginary Sunset, i trobo aquesta pantalla recolzada com un telèfon mòbil al replà, m’assec a les escales immediatament. El ritme de la seqüència d’imatges silencioses em relaxa, em buida i em fa conscient dels reflexos daurats, rosats i vermells que els leds del capvespre sintètic envien sobre la meva pell. Passo a un estat de contemplació, prenc consciència del lloc i el meu cos en aquest lloc, mentre veig uns capvespres producte de la fusió de milers, potser milions d’imatges de capvespres capturades durant el confinament. Novament la sensació d’esgotament, crepuscular.

Deixo que el resultat de la dadificació esdevingui contemplació. Si em lliuro al cansament, si ho permeto, puc trobar una força diferent a dins.

 

Andy Gracie, EoE Tryptich #1

Què vol dir situar-se, entendre un lloc d’enunciació possible en el cosmos? Què significa el futur a escales cosmològiques, o necessitem una altra paraula? Mirar l’espai és mirar el passat. Projectar el seu futur és contemplar una extinció lenta i freda. Les tres seccions de la peça narren el més universal dels panorames: s’apagarà el sistema solar, totes les galàxies, i fins i tot els darrers forats negres s’evaporaran. I subjectivament hem mirat els nostres àtoms, i ens han parlat del principi de l’univers, dels camps quàntics que ocupem cada segon i de la fi del temps. Si l’epopeia de l’univers és una llarga evaporació de tot, marcada per violents naixements d’estrelles i galàxies la pols moribunda de les quals componen els nostres cossos aquí i ara, i els colors de les quals són memòries, com podem entendre els colors que veiem i els àtoms que sí que podem tocar? Què vol dir somiar? Imaginar?

El grup Contraimaginarios Postpandèmics és un dels grups de recerca residents en el centre d'arts Santa Mònica al 2022. Està format per Jesús Arpal Moya (cooperativa La Caníbal), Nancy Garín i Antoine Silvestre. Al llarg de 2022 escolten, estudien, propaguen, problematitzen i hipotetitzen imaginaris alternatius als relats oficials produïts en el camp de la representació (culturals, social i polítics) de la crisi del Covid 19 i la prolongada pandèmia (postpandemia).

Els interessen els multiples desplaçaments, bretxes i ajustos provocats per la pandèmia, com a llums de nous imaginaris polítics que potenciïn futurs possibles. Quines diferències existeixen entre la pandèmia com a relat persistent i la covid-19 com a esdeveniment històric? Quin espai hi ha per a l'autogestió de la/les història/es, la salut i el saber en el relat de la pandèmia? Postcovid, precovid, anticovid, subcovid, supercovid, simcovid? Quins imaginaris oberts durant el context pandèmic es mantenen o estan desapareixent de les memòries col·lectives? Podem rastrejar en aquest esborrat alguns canvis en la dialèctica entre règim local i hegemonia mundial? És una recerca artística i no acadèmica, així que alternen diferents tàctiques per sentir-pensar-compartir-actuar. Es reuneixen els dilluns a partir de les 17h a l'espai Mòniques del Santa Mònica.      

Altres itineraris que es poden fer:

- Sobre monstres, fantasmes, zombis i altres éssers terrorífics, Paula Bruna i Marta Gracia Valladares 
- Espaitemps (des)estimats, Daphne Dragona i Jara Rocha 
- Una mirada contracatastròfica, Joan Yago i Enric Puig 
- Tecnologies per als festivals dels múltiples finals, Paz Peña O. 
- Estats d’emergència: l’art en temps de pandèmia, Israel Rodríguez Giralt 
- Un enemic com el futur, Ian Alan Paul