Què estàs cercant?
Potser busques…
Tecnologies per als festivals dels múltiples finals
Paz Peña O.
Què es mor en la crisi climàtica i ecològica? El nostre passat, certament, en aquests paisatges que ja no reconeixem. Agonitza el capitalisme extractiu o potser només es radicalitza en la seva versió green i smart. Es mor l’Home Liberal Blanc, fantasiegem. La feminista boliviana Maria Galindo, rient-se de les llàgrimes del món ric que se sent apocalíptic, diu que, al cul del món, sempre vivim en una crisi que es trampeja inventant eines del context propi i llançant-se diàriament a la mort: “Els dies han esdevingut festivals acolorits de la fi del món”.
Aquest itinerari recorre obres que exploren el paper que s’atribueix a les tecnologies en aquests temps d’acabaments i naixements: d’aquelles pors atàviques del poder de les tecnologies sobre nosaltres, de les seves possibilitats per encarnar-nos i acompanyar-nos en aquest trànsit polític i caòtic cap als festivals acolorits i bigarrats dels múltiples finals que vivim.
Peces
U
Joelle Dietrick + Owen Mundy, Tally Saves the Internet 
A Tally Saves the Internet la xarxa és un espai que transita entre la meravella i la foscor, però ho fa? Tally –un programa que pots fer servir al teu navegador– ens explica que internet s’ha convertit en l’espai on rastrejadors comercials capturen les nostres dades personals per convèncer-nos de comprar, de com sentir i, fins i tot, de com votar. “Som una mina de dades”, diu Tally, “i, com a éssers inerts, som presa d’inputs i outputs predictibles: potser som una màquina?” Tally són unes línies de programació petitetes que, en una mena de ludificació, recreen la potent idea de la indústria de l’entreteniment d’herois i monstres: la tecnologia com a expressió individual es consagrarà com a salvadora d’una altra tecnologia, internet, i celebrarà el triomf sobre un munt d’escombraries electròniques.
DOS
Derek Curry + Jennifer Gradecki, Infodemic
A internet li encanten les metàfores de la salut, com si el binarisme sa/malalt no hagués portat prou problemes a les societats: entre llibertaris antivacunes i bots híbrids de l’odi que s’escampa a les xarxes socials, la informació errònia i falsa –com diu l’Organització Mundial de la Salut– pot perjudicar la salut física i mental de les persones. Aprofitant a favor seu l’escala convenientment oblidada de grisos entre veritat i falsedat, Infodemic és un vídeo amb informació falsa sobre la infodèmia: empra les figures més populars de l’entreteniment a l’estil dels social media, les que fan la mímica de veus acadèmiques en imatges confuses i tremoloses, com si enmig de la nit et despertessis enfebrada a causa del SARS-CoV-2. Es deuen haver despertat enfebrats aquests espectadors de la televisió als anys cinquanta quan les teories de la comunicació deien que els mitjans de comunicació de massa tenien un poder aclaparador i unidireccional sobre les persones?
TRES
Una reunió de Zoom eterna: una que duri tota una vida. Unreal Window no està pensada necessàriament sobre com la producció del treball s’escola als teus espais íntims, sinó sobre la producció del jo: Where do I exist? Estem davant d’una de les poques obres de la mostra en què la representació humana híbrida està materialitzada, però no com a relació que té amb la comunitat, sinó com a jo. La tecnologia com un ull que et vigila constantment, com si fóssim la criatura més interessant de l’univers. I un jo que, furtivament, mira abstret la pantalla per veure com s’hi reflecteix. Diuen autores com Ruha Benjamin que la intel·ligència artificial (IA) produeix les persones; altres, de vegades, pensem que més aviat les reprodueix i, potser, Unreal Window ens convida a pensar la IA com una finestra on busquem reflectir-nos des del millor angle.
QUATRE
El globus pandèmic i el planeta en crisi climàtica i ecològica van aportar una nova mirada a la nostra relació amb allò que és ínfimament quotidià i al paper de la tecnologia en aquest espai, en què el capitalisme ens manté produint fins i tot quan ens entretenim a la nostra habitació. Una veu femenina i robòtica, al final d’aquesta obra, diu que enyora la feina… Qui parla? Què diu que enyora? Resulta que, en cert sentit, aquesta peça és profundament malenconiosa: en la solitud de qui no es troba a la llar, les seves imatges dissenyades podrien ser els jardins que no hem vist, el mar on no ens banyem, el cel que ja no ens enlluerna. Potser parlem de les noves condicions climàtiques del nostre entorn atès que la Terra sembla que ja no és la nostra llar? Són aquests jardins ociosos –sense la representació material de l’espècie humana– una possibilitat de terraformació digital del planeta?
CINC
Xuanyang Huang, Imaginary Sunset: Machine Learning and Collective Memory
I si el paper de la tecnologia en l’adaptació climàtica fos una pel·lícula d’Éric Rohmer? Seria, potser, una barreja perfecta d’atzar, cerques encantadorament atarantades i un suau gust estiuenc. Com Imaginary Sunset, que ens mostra capvespres ficticis, generats per la intel·ligència artificial i apresos de fotografies pujades a xarxes socials en ple confinament. Imatges belles, potser sensibleres, potser emocionals o només captades per aconseguir l’atenció d’un like. Com buscarem el nostre raig verd a l’estiu quan la calor allà fora sigui impossible?
SIS
Erich Berger, Spectral Landscapes – Palkiskuru
Interpretant Dipesh Chakrabarty a propòsit de la crisi climàtica i la discussió sobre el terme antropocè, es podria dir que en els temps profunds del planeta (en aquesta escala de milions d’anys que és, finalment, la que ens fa perviure com a espècie), són els humans els que s’han transformat en força geològica i el planeta, en actor polític. Spectral Landscapes podria ser la comunicació espectral que l’Occident europeu estableix amb aquest altre –el planeta– que avui se’ls fa més aliè que mai, però que té una rellevància vital en la seva política. L’intèrpret del que no podem veure? Els sensors. La tecnologia com un xaman o com un poeta que, parafrasejant un famós vers de Pablo Neruda, ve a “parlar per la vostra boca morta”.
SET
Diu Rosi Braidotti que, en superació de la supremacia humana patriarcal, els subjectes posthumans no es pensen ni unitaris ni autònoms, sinó com a entitats col·laboratives integrades i encarnades, afectives i relacionals. Syndemic Sublime és estar més a prop de l’embolic de les espècies i de la representació de la fi d’aquesta separació binària i fantasiosa entre naturalesa i cultura. Però quan observem Syndemic Sublime, qui mira? Nosaltres o l’ordinador que interpreta dades i genera imatges i ens obre possibilitats? La tecnologia pot ser vista com una cosa instrumental, però al preu de tancar-nos en el binarisme dominació/alliberament. O, potser, podem abraçar un present sostenible i un futur afirmatiu i pensar una tecnologia íntimament enredada amb el teixit social i amb nosaltres mateixes: una tecnologia per a la nostra adaptació als múltiples finals.
Altres itineraris que es poden fer:
- Sobre monstres, fantasmes, zombis i altres éssers terrorífics, Paula Bruna i Marta Gracia Valladares
- Espaitemps (des)estimats, Daphne Dragona i Jara Rocha
- Una mirada contracatastròfica, Joan Yago i Enric Puig
- Estats d'emergència: l'art en temps de pandèmia, Israel Rodríguez Giralt
- Un enemic com el futur, Ian Alan Paul
- Grup Contraimaginaris Postpandèmics
