Unreal Window

Unreal Window es va inspirar en les reunions amb Zoom durant la pandèmia de la COVID-19, en la solitud produïda per la sensació d’estar controlats, en la dolorosa absència de relacions que per educació ens veiem obligats a fer veure que no sentim, en la desesperació i el terror esgarrifós de no poder connectar amb els altres físicament, amb la seva olor, el seu tacte, la seva escalfor, en l’enyorança del que només es pot compartir físicament.

Em pregunto fins quan podrem anar per aquest camí. Si aquesta situació continua fins que em mori, què significa això per a la meva identitat? Qui puc ser jo en aquestes circumstàncies? Pregunto: “On existeixo?”, i si una part de la resposta és que en el digital, aleshores, què implica això en relació amb la IA?

A Unreal Window, em manifesto de quinze a vint vegades en encarnacions de diferents edats i formes: un nadó, una nena, una adulta, una dona gran i un híbrid humà-ordinador, una dona amb una pantalla com a cap, sempre en una reunió amb Zoom. Totes les versions de mi segueixen aquest híbrid mentre fuig, intentant quedar-se en el marc de la càmera web, competint desesperadament per demostrar que existeixen. A més, fixant una càmera de vigilància a cada personatge, vaig crear un escenari en què tots s’espien constantment.

Unreal Window és un vídeo d’animació virtual en temps real dissenyat per a simulació de videojocs, però en aquest videojoc no hi ha jugador. Els sistemes de l’ordinador juguen entre si sense necessitat de cap altra intervenció.

Igual que I Ching, aquests personatges estan condemnats a mirar-se a l’atzar i a perseguir la càmera infinitament en l’autojoc de composició de màquines (NPC sigla en anglès de non player character o ‘personatge sense jugador’) configurat en un escenari de joc de persecució i fugida. Volia crear una situació sense final, tant com a reflex de la sensació de perpetuïtat d’aquesta pandèmia, com perquè el sistema d’aprenentatge automàtic desenvolupés l’acció de maneres que em poguessin sorprendre. Per exemple, si els personatges aprenen a perseguir i fugir utilitzant obstacles i eines, a quin tipus de relacions i entorns podria donar lloc?

Volia saber si, en un lloc on tot està fet amb intel·ligència artificial, sentiria que podia respirar. Aquest abisme té un fons o és un lliscar infinit?

Em pregunto si conversem de debò quan fem teletreball. Veig la persona amb qui parlo només dins d’un marc quadrat. De vegades dubto si estic parlant amb una persona real o no, i m’adono que, mentre parlo, miro tant l’altra persona com a mi mateixa. Vull expressar aquest vagareig entre la realitat i la irrealitat.

Em preocupa molt que la comunicació i les relacions entre les persones desapareguin si no hi ha presència física, i aquest món virtual persistirà, existirà en línia fins i tot quan les generacions vagin passant. He començat a pensar en el veritable significat del confinament.

Autora: Chanee Choi

Obra: Unreal Window és una animació virtual en temps real inspirada en l’experiència del confinament i la comunicació virtual durant la pandèmia de la COVID-19. L’animació és l’enregistrament d’un entorn d’IA existent contínuament creat mitjançant aprenentatge automàtic. El relat del vídeo ha estat produït amb un sistema d’aprenentatge automàtic que utilitzava el guió de La finestra indiscreta de Hitchcock i una gravació de la veu de James Stewart. "Unreal Window" aborda el sentit relliscós de la realitat en un món de consum de mitjans, reunions amb Zoom i animació d’IA.

Tipologia: obres d’art

Tema: animació, aprenentatge automàtic, finestra indiscreta, IA, simulació de jocs

Chanee Choi és una artista transdisciplinària. Ha desenvolupat una pràctica artística ritual basada en l’artesania que transcendeix les arrels conservadores i aïlladores de l’artesania tradicional de l’Àsia oriental centrant-se en una celebració de la teoria feminista i la tecnologia moderna. Dins d’aquest gènere híbrid, crea experiències immersives tant corporals com virtuals que exploren l’efecte de la immigració en temes d’identitat i els processos sinestèsics de l’espai corpori cognitiu.

Choi és originària de Corea del Sud i ara viu, treballa i estudia a Seattle, Washington. Va obtenir el seu grau de Disseny d’Artesania a la Universitat de Dones de Dongduk el 2013 i el màster de Belles Arts (MFA) d’Estudis de Fibres i Materials a l’Art Institute of Chicago el 2016. Actualment, Choi és candidata al programa de doctorat (ABD) d’Art i Tecnologia a DXARTS a la Universitat de Washington.

El seu treball ha estat difós a UW News, UW College of Arts & Sciences, GeekWire, International Examiner, Seattle Times, KUOW National Public Radio, KING-TV i WIRED magazine.