Una mirada contracatastròfica

Llegeixo Contra la distopía, el nou llibre de Francisco Martorell Campos, que fa uns anys em va fascinar amb Soñar de otro modo. A les primeres pàgines em trobo una pregunta:

¿Qué relatos nos estamos contando? ¿Qué efectos políticos originan? Respuesta telegráfica: nos contamos relatos distópicos que, en contra o no de su voluntad, amplifican el desaliento y la desconfianza. [...] Pero la generalidad de las distopías, hasta las más penetrantes y socialmente comprometidas, se limitan a reafirmar a los ya convencidos y a proveer un par de argumentos extra.

Tanco el llibre. I, mentre surto del metro, penso que només podem crear les coses que som capaços d’imaginar, i em pregunto si, en un present en què l’esforç imaginatiu contracatastròfic ha esdevingut (a més de francament extenuant) poc comercial, és possible seguir creant coses noves. És una pregunta que em faig obsessivament; quasi cada dia. Em pregunto si té sentit intentar crear i a continuació em pregunto quin sentit tindria deixar de fer-ho. Plou. Travesso la porta d’un antic convent del segle xvii mentre recordo les paraules d’Andrei a Les tres germanes (Anton Txékhov, 1901):

El present és detestable, però quan penso en el futur em trobo tan bé! Em sento alleugerit, veig l’horitzó i una llum que es perfila en la distància, veig la llibertat, veig com jo i els meus fills ens alliberem de l’ociositat, de l’oca amb col, de l’ensopiment d’haver dinat i d’aquest parasitisme miserable...

Ja soc dins. Durant els pròxims setanta minuts, miraré de no pensar en la fi del món.

Peces

1. Nikolas Gomes, Concerto para Piano e Pandemia 

Metabolitzar l’excés d’informació per mitjà dels sentits, aprendre a caminar en la tempesta. L’autor parla de “percebre les dades en lloc d’intentar entendre-les racionalment”. Somric quan penso que, arribats a un nivell de complexitat, l’única manera d’optimitzar la nostra capacitat de processament és precisament abandonar-se a l’antic misteri de les melodies i els ritmes. Penso en un senyor que vaig veure fa uns anys a la tele: assegurava ser capaç de llegir codis QR a simple vista, com si fossin un idioma antic i tel·lúric l’aprenentatge del qual només demana temps i paciència.

4. Jane Mi, ゴジラ/ɡɒdˈzɪlə 

Structurally, there’s no discernible difference. Life and death are unquantifiable abstracts. Why should I be concerned?
Dr. Manhattan (Watchmen)

Penso en les silencioses sequeres i inundacions de J. G. Ballard, en l’alegre apocalipsi tropical dels Talking Heads a Nothing but flowers. És aquest un pensament catastròfic? Uf. Potser sí. La humanitat –em dic aleshores– és bella, però no és en absolut necessària. Des d’un punt de vista estructural tampoc ho és la vida. La natura, en la seva forma més indòmita i inerta, ja és una creació inigualable, una meravella esglaiadora. Segueixo caminant.

6. Sara Dean + Beth Ferguson + Marina Monsonís, Tools for a Warming Planet 

Diuen les creadores que “aquesta col·lecció vol donar eines per respondre amb urgència al futur incert del nostre planeta a través de l’art, l’activisme i la tecnologia”. Penso aleshores que l’èpica supervivencista sempre es desplega en escenaris postcatastròfics, quan l’implacable col·lapse ja ha arrossegat els febles i els fums del bolet nuclear comencen a dissipar-se. Per què no pensar en un supervivencisme preapocalíptic? O, fins i tot, com proposen les creadores, antiapocalíptic. Disposes d’eines per canviar el món? Doncs no et pensis que atresorar-les en un búnquer a cinc metres sota terra et servirà de res. Treu-les a la llum, comparteix-les i assegura’t d’usar-les fins que se t’acabin les forces.

7. Kasia Molga, How to Make an Ocean 

Sempre he sentit una profunda admiració per la gent que plora. Que sap plorar. Quan jo era petita les llàgrimes eren flames: forces destructores de les quals els adults havíem de protegir-nos i que els adults havien de córrer a extingir. Jo aleshores no era conscient que les flames també ens servien per escalfar-nos o per fer bullir l’aigua com no era conscient que les llàgrimes contenen analgèsics naturals. Somric. Em poso a riure. Penso en els astronautes de l’Estació Espacial Internacional, en la poderosa tecnologia que han inventat per extreure oxigen de la seva pròpia orina. Em dic: “Serem imbatibles el dia que aprenguem a reciclar la tristesa. A fer-la servir per cultivar els nostres aliments, per carregar les bateries dels nostres telèfons”. Em quedo una estona així, somrient amb cara d’enze. 

9. Nooroa Tapuni, Waiting for Other 

Vaig llegir un article sobre les tribus indígenes de la confederació iroquesa i el seu principi de la setena generació. Aquesta llei sagrada establia que el cap de la tribu, abans de prendre qualsevol decisió rellevant (talar un bosc, declarar una guerra, etc.), havia de tenir en compte l’efecte que pogués tenir sobre les set generacions següents i procedir únicament de manera que les repercussions fossin positives o innòcues. L’article el vaig llegir en un web de dubtosa fiabilitat, però el cas és que no he tornat a comprar un bitllet d’avió o a llogar un cotxe sense pensar, encara que només sigui un moment, en la gent que viurà al món d’aquí a cent quaranta anys. Em ve al cap una idea: “Els fantasmes que ens acompanyen no són darrere nostre, en el passat, sinó que els tenim al davant.” Es fa tard, continuo.

10. Joelle Dietrick, Tally Saves the Internet 

Un dia explicarem als nostres nets que, quan érem joves, els nostres dispositius portàtils escoltaven les nostres converses i enregistraven dades privades sense el nostre consentiment, que ho feien fins i tot quan estaven apagats. Com reaccionaran els nostres nets davant d’aquesta notícia? Es posaran les mans al cap escandalitzats? O arrugaran el front sorpresos davant la idea que els dispositius de la nostra època es poguessin apagar? Penso en internet. En com fem servir internet. I visualitzo una carretera que serpenteja davant de la costa fa seixanta anys. Una família de quatre membres viatja a tota velocitat en un raquític ciclomotor. Ningú no porta casc. Ningú no té por. La imatge és romàntica, tendra i terroríficament irresponsable. Sento una simpatia sincera per la Tally, pels seus ulls innocents i curiosos, i em ve al cap una frase que, segurament, és d’alguna pel·li: “La vida consisteix a combatre monstres.”

12. Marina Núñez, Still Life (Tornadoes) & Still Life (Swell) 

Mai no havia caigut en la duresa del terme natura morta. La Viquipèdia diu que “engloba representacions d’animals de caça, fruita, flors, estris de cuina, de taula o de la llar”. La versió anglesa afegeix que “ocupa el rang més baix en la jerarquia dels gèneres, però és extremament popular en el mercat”. Ara feia una estona que no pensava en la catàstrofe, en la inevitable catàstrofe, però aquests quadres vibrants i tempestuosos me l’han tornat a posar al davant. I és tan bonica... Aleshores m’assabento que el terme anglès per definir natura morta és still life. Alço les celles i penso que pot traduir-se literalment com a ‘vida quieta’, però també com a ‘vida a pesar de tot’. I mentre m’acosto per veure millor les forces naturals atresorades dins de vasos de cristall delicat, penso “vida a pesar de tot” i estic quasi convençuda que, si em quedo una estona quieta, ara sí, em caurà una llàgrima. Una de tan gran i de tan viva com un oceà.

Enric Puig Punyet
Doctor en filosofia i investigador especialitzat en l’anàlisi de les noves funcions de les institucions en el gir digital. Actualment és director del Santa Mònica, i anteriorment ho va ser de la fàbrica de creació La Escocesa, on hi va impulsar diversos projectes de recerca i el Projecte CO-, resposta institucional a la pandèmia del Coronavirus. Té una llarga experiència com a docent universitari i com a comissari d’exposicions, festivals i cicles a l’entorn de temàtiques vinculades a les arts visuals, el cinema, la filosofia i els canvis que la digitalització ha provocat en la societat i la cultura. Va impulsar al CCCB Enter Forum. International Forum on Internet and Privacity, congrés sobre internet, creativitat i societat. Col·labora habitualment en diversos mitjans com Le Monde Diplomatique, La Maleta de Portbou o El Periódico de Catalunya. Es autor, entre d’altres, dels llibres La cultura del ranking (Bellaterra, 2015), La gran adicción (Arpa, 2016), El dorado. Una historia crítica de internet (Clave intelectual, 2017) i Los cuerpos rotos. La digitalización de la vida tras la covid-19 (Clave intelectual, 2020). També és autor, amb Yves Charles Zarka, de La Tierra no nos pertenece (NED, 2017).

Joan Yago (Barcelona, 1987)
És llicenciat en Direcció i Dramatúrgia per l’Institut del Teatre de Barcelona. Ha escrit obres de teatre com De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda (Premi Butaca al millor text 2021), Els Ocells (2019), Sis personatges - Homenatge a Tomás Giner (2018),  Fairfly (Premis Max 2018 a autor revelació i espectacle revelació, Premis Butaca 2017 al millor text i espectacle de petit format, Premi de la Crítica 2017 al millor espectacle de petit format), You say tomato (Premi de la Crítica Serra d’Or al millor text teatral 2016), Un Lloc Comú (Bromera Edicions – Premi Ciutat d’Alzira 2014), Bluf (Premi Quim Masó 2014), Sobre el fenomen de les feines de merda (2015), Aneboda-The Show (2014), La Nau dels Bojos (Premi Adrià Gual 2012), L’Editto Bulgaro (2012), Martingala (2012), República Bananera (2012), No sóc Dean Moriarty (2011), o Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I (Premi del públic i Premi del jurat a Fira Escènia 2010). També és creador i guionista de la sèrie Mai neva a Ciutat (IB3) i del mig-metratge Snegovik (El Terrat-TV3). 

Continua la visita: https://santamonica.builders/isea/utopies 

Altres itineraris que pots realitzar:

- Sobre monstres, fantasmes, zombis i altres éssers terrorífics, Paula Bruna i Marta Gracia Valladares
- Espaitemps (des)estimats, Daphne Dragona i Jara Rocha
- Tecnologies per als festivals dels múltiples finals, Paz Peña O.
- Estats d'emergència: l'art en temps de pandèmia, Israel Rodríguez Giralt
- Un enemic com el futur, Ian Alan Paul
- Grup Contraimaginaris Postpandèmics