Què estàs cercant?
Potser busques…
Un enemic com el futur
Ian Alan Paul
Una pregunta recorre el present: si hi ha moltes menes diferents de futur, per què fa l’efecte que sempre arribem a un futur que s’assembla al present en els trets més significatius? Sembla com si el futur ara només ens redirigís al present una vegada i una altra, com una cerca de Google que de manera interminable ens torna enllaços a si mateixa. Aquest futur digital consumeix el present —el sent, el monitora, el cartografia, el prediu—, de manera que el temps es dissol en una sèrie en cascada de clics, swipes, pujades, notificacions, correus electrònics, finestres emergents, alertes, recordatoris, inicis de sessió, invitacions i càrregues de la vida a la xarxa. Les tecnologies digitals teixeixen els fils de molts futurs en xarxes que sepulten el present.
En l’itinerari següent trobarem projectes que exploren aquest futur digital i el veuen amb claredat: com un futur codificat i programat, com un futur que és el nostre enemic. Deambulant per simulacions, projeccions, deepfakes, representacions en 3D i visualitzacions de dades, trobarem fragments d’un futur que sembla haver-nos capturat i, per tant, fragments d’un futur del qual hem d’escapar.
Peces
Colin Ives, Vibrant Landscapes 
Com veuen els ordinadors el món? Mirant els vídeos generats algorítmicament per Colin Ives ja podem intuir que no el veuen exactament com nosaltres. El fet de fer servir la paraula veure sembla suggerir que els ordinadors experimenten el món, però no és així. Els ordinadors només són capaços de detectar, calcular, emmagatzemar, modelar. Capturen dades però sense sentir res, segueixen la lògica però no pensen. La inefabilitat infinitament subtil i profunda d’una flor es divideix en una quadrícula discreta de bits i bytes definits de manera rígida. El color d’un pètal s’emmagatzema com una sèrie de nombres, la corba d’una fulla la descriu una equació. Tant a Garden in the Machine com a Vibrant Landscapes ens conviden a seguir l’ordinador en aquest viatge automatitzat del món analògic al digital, del que és suau al que és discret, del que és real al que és simulat, de la sensació a la informació. Després de mirar-ho una estona, potser ens sorgeix el dubte de si els ordinadors han estat entrenats per veure el món com ho fan els humans o si som nosaltres els qui hem començat a veure el món de la mateixa manera calculada que els ordinadors.
Desplaçant-nos d’un jardí a un altre, a privacy-GrDN.info, de S4RA, trobem una internet salvatge i frondosa. Com les monstruositats tecnològiques del Videodrome (1983), de David Cronenberg, les pàgines web aquí ja no jeuen planes a la pantalla —estèrils, sagrades, segures—, sinó que esdevenen fecundes i carnoses —desplegant-se, desenvolupant apèndixs, vessant codi—. Aquesta internet plena de vida ens fa preguntes, vol aprendre coses sobre nosaltres, acompanyar-nos, entendre, però no deixis que s’acosti massa. A l’aguait sota les etiquetes pixelades i les adorables finestres emergents, els algorismes de detecció d’imatges i la vegetació digital, hi ha una fam insaciable d’informació. La pregunta no és què vol saber aquest jardí en xarxa sobre tu, que és tot, sinó què vol fer amb aquesta informació un cop l’hagi obtinguda.
Xuanyang Huan, Imaginary Sunset
Estem estirats al llit, fent scroll sense parar, ja sense ni tan sols llegir, sinó simplement mirant fixament la resplendor de les pantalles. Els experts avisen que això ens perjudica la salut, que sobretot hauríem d’evitar les longituds d’ona blaves durant la nit, que el nostre ritme circadiari ha estat hackejat i alterat per massa llum digital. Es podria solucionar el problema simplement si simuléssim la llum del sol? Si poguéssim desvincular-nos dels ritmes solars de la Terra, aleshores potser podríem trobar una mica de pau biològica amb els nostres dispositius digitals i ser capaços de jugar, treballar, estudiar, publicar i llegir en línia indefinidament sense por de perdre el son. Mirant els cels creats a l’Imaginary Sunset, de Xuanyang Huang, sorgeix la pregunta de si la llum solar és fermament irreemplaçable o computacionalment reproduïble. En tot cas, mentre les dades es transmeten entre servidors com a polsos de llum i després brillen com a píxels acolorits a les nostres pantalles, un sol digital sembla eclipsar el Sol celeste incessantment.
Una llar és un refugi? O és una oficina? Una presó? Una escola? Un hospital? Els darrers anys, la llar ha estat totes aquestes coses. Per descomptat, quan ets a casa encara pots descansar i relaxar-te, però també hauries d’estar a punt per treballar en línia, per ser vigilat de manera remota, per estudiar virtualment i, si cal, per fer quarantena. Aquesta és només una altra manera de dir que la llar està en procés de desintegració; es desfà per les vores. A #See You at Home - The Domestic Spaces as Public Encounter, ens conviden a entrar a les llars de persones de la mateixa manera que les dades hi flueixen per cables. Violem la privadesa d’algú? O és que la distinció entre l’espai públic i el privat ha esdevingut obsoleta quan tot està obligat a ser transparent, estar connectat, ser obert i comunicatiu? El que és clar és que el que un dia va ser domèstic i íntim ha estat envaït pel que és digital i informàtic.
A La finestra indiscreta (1954), d’Alfred Hitchcock, cada vidre actua com una tecnologia de dues maneres. A través de les finestres de l’apartament de la pel·lícula es pot mirar enfora, de manera que serveix com una obertura des d’on es pot examinar el món exterior, i es pot tornar a mirar endins, de tal manera que funciona com una ullera de llarga vista que exposa una vida interior. Les finestres són, en aquest sentit, tecnologies de veure i ser vistos. A Unreal Window, de Chanhee Choi, trobem un tipus diferent de tecnologia de vidre, una a través de la qual no podem veure res, però que atrau la nostra mirada cada cop més. No és tant que mirem a través d’aquest tipus de finestres com el fet que les mirem a les pantalles, absorbint-ne les superfícies, les interfícies, les funcions. Aquestes finestres també proporcionen noves perspectives sobre el món, i també conviden el món a vigilar-nos, però a quina mena de món s’obren? En navegadors i aplicacions, veiem una xarxa que ha substituït l’interior i l’exterior amb enllaços i nodes, una xarxa que aparentment flueix per tot arreu però no existeix enlloc. En aquesta circulació d’informació programada ens porten el món, però aquest s’esvaeix en el procés.
Jennifer Gradecki + Derek Curry, Infodemic
La cara era considerada un lloc de profunda trobada estètica. Ens commou fins a les llàgrimes l’agonia del rostre de Joana en la pel·lícula muda La Passion de Jeanne d’Arc (1928), de Carl Theodor Dreyer, mentre que la Mona Lisa encara atrau onades interminables d’adoradors que clamen per fer-se una foto al costat del seu somriure enigmàtic. Arran de la invenció de la foto policial al segle xix, la cara va passar lentament de ser una cosa que ens afecta a una cosa que estudiem com un objecte, mesurem com una superfície, examinem com un camp de batalla. Seguint aquesta trajectòria, les xarxes avui estudien les nostres cares per predir si ens atrau un producte, per detectar si tenim febre, per comprovar si coincideix amb un perfil criminal d’una base de dades. En observar les cares camaleòniques a Infodemic, de Derek Curry i Jennifer Gradecki, podem veure com es forma un circuit algorítmic entre la traducció de cares en dades i la traducció de dades en cares. Després d’haver capturat, analitzat i modelat tantes de les nostres expressions i trets durant tant de temps, un rostre digital ara ens torna el somriure com una arma estètica, reinventada, redissenyada i reprogramada per manipular, inspirar, confondre, enganyar, suggerir, enutjar, animar, convèncer, seduir.
Un cos és un ordinador? Una altra manera de plantejar aquesta pregunta seria: quina diferència hi ha entre un bit i un byte? A principis del segle xxi, els ordinadors i la corporeïtat han convergit íntimament. Els microprocessadors modelen proteïnes orgàniques, simulen processos cel·lulars i cartografien genomes, però també intervenen en la vida, dissenyant noves seqüències de gens, generant nous fàrmacs candidats de forma combinatòria i desenvolupant vacunes d’ARNm. Les espècies s’enreden les unes amb les altres, mentre que les instruccions genètiques i el codi d’acoblament treballen conjuntament. En les animacions generades per ordinador de SARS-CoV-2, anticossos i receptors cel·lulars de Syndemic Sublim observem de prop els intricats plecs i trets d’aquest paisatge biotecnològic (o és tecnobiològic?). Girant lentament, desplegant-se delicadament, els límits formals entre un algorisme i una vida es desdibuixen indefinidament. Quan els teòrics de la conspiració diuen que les vacunes contra la COVID-19 que ens han injectat contenen xips, només projecten fantasies paranoides sobre el que és una veritat subjacent: no només vivim en un món cada cop més determinat per la computació, sinó que la computació mateixa és ara cada cop més una cosa que es viu.
Roderick Luis Coover + Adam Vidiksis + Nick Montfort, It will happen here in Barcelona
El futur continua essent impredictible fins a un cert punt. Les economies deceben els inversors, les insurreccions agafen desprevinguts els règims autoritaris, els virus muten i salten entre espècies, les guerres encara sorprenen fins i tot els estrategs més experts. Però algunes coses encara semblen ser més segures. D’una banda, sempre fa l’efecte que hi ha més i més poder de processament, més i més xarxes, més i més dades. D’altra banda, els oceans s’escalfen i el nivell puja incessantment. Per sobre de la turbulència i el caos, els servidors informàtics i els nivells del mar augmenten simètricament. Immersos en els fluxos d’aigua i dades que apareixen a It will happen here in Barcelona / Tindrà lloc aquí a Barcelona experimentem les marees d’un futur en què la computació i el canvi climàtic estan units atmosfèricament i fluidament. Les xarxes d’ordinadors que modelen els efectes del carboni atmosfèric emeten el propi carboni en aquest procés, efectivament estudiant allò que contribueixen a causar. Quan veiem paraules com ràfega, corrent, flux, reflux i raig moure’s sobre imatges de costes minvants i onades efervescents, podem començar a sentir com és ser arrossegat per un futur que es torna cada cop més humit a mesura que es torna cada vegada més digital.
Entre els fragments del filòsof grec Heràclit, trobem l’afirmació que tota la realitat és “foc viu que s’encén segons la mesura i s’apaga segons la mesura”. Heràclit va postular que tot —pedres, serps, corrents, ànimes— era en última instància fugaç, en flux, en flames. Mirant els focs apocalíptics d’EoE Triptych #1 recordem que tots els nostres artefactes culturals, cada llibre que s’ha escrit, els búnquers construïts per sobreviure a les guerres nuclears i les extenses bases de dades corporatives que tenen còpies de seguretat emmagatzemades en diversos continents, estan tots destinats a sucumbir al foc. Alçant la vista cap al cel nocturn, som incapaços de veure com es crema l’univers; apareix immòbil, atemporal, etern. Però en aquestes pantalles podem veure ordinadors simulant la fi de l’univers per a nosaltres. Els punts de llum es dispersen i s’atenuen segons projeccions algorítmiques. Apareix un text que ens diu que al final “només hi ha no possibilitat i només totes les possibilitats”. Podríem decidir abraçar aquesta veritat universal de forma nihilista, veient en tot res més que cendres futures. Però també podríem veure una altra veritat en les flames: no és només el futur el que té un final, sinó molts futurs que acabaran cadascun de manera diferent, alguns abans que altres. Aleshores, abans que s’acabi tot, ens hem de preguntar què podem aspirar a protegir i aixoplugar dels focs del temps —alentint-ne la decadència entròpica, reparant-ho, cuidant les brases tant de temps com sigui possible— i, al contrari, què podem voler exposar i llançar a les flames, per accelerar-ne la conclusió incendiària.
Ian Alan Paul (1984, Estats Units) és un artista-teòric establert a Barcelona. El seu treball examina les representacions del poder i les pràctiques de resistència en contextos globals. La seva pràctica transdisciplinaria és formalment diversa, sovint implica la codificació, la fotografia, l'escriptura i el vídeo, i se situa en les interseccions de la teoria crítica, l'art contemporani i els estudis de mitjans digitals. Ian ha desenvolupat projectes i ha viscut durant llargs períodes als Estats Units, Mèxic, Espanya, Egipte i Palestina, i ha exposat el seu treball i impartit conferències a nivell internacional.
Altres itineraris que es poden fer:
- Sobre monstres, fantasmes, zombis i altres éssers terrorífics, Paula Bruna i Marta Gracia Valladares
- Espaitemps (des)estimats, Daphne Dragona i Jara Rocha
- Una mirada contracatastròfica, Joan Yago i Enric Puig
- Tecnologies per als festivals dels múltiples finals, Paz Peña O.
- Estats d’emergència: l’art en temps de pandèmia, Israel Rodríguez Giralt
- Grup Contraimaginaris Postpandèmics
