Xerrada amb Blanca Callén, Eulàlia Grau, Carlota Juncosa i Irina Mutt, conduïda per Joana Hurtado Matheu.

Fa temps que crear no encaixa amb la descripció que en dona el diccionari: “fer de no res”. Lluny d’entendre la creació com a producte i l’artista com a artífex, avui, ni la novetat ni l’autoria de paral·lelisme diví serveixen per parlar del que fem i trobem dins i fora dels museus. Des del collage als memes, la creació contemporània ja ni tan sols interessa com a re-producció d’una realitat, sinó per tot allò que pot arribar a post-produir.

Les perspectives feministes, queer o decolonials han contribuït a explorar aquests espais de creativitat des d’on desdibuixar les convencions que hem heretat. Unes pautes construïdes per la mirada privilegiada i depredadora d’un sistema, el nostre, regit per la producció, la possessió i un dualisme jeràrquic i excloent que ho divideix tot en veritat o mentida, natura o cultura, raó o emoció, homes o dones, subjectes o objectes, humans o no-humans.

“Filtres rojos, verds i ultravioletes” és la proposta que feia Donna Haraway el 1992 per sortir d’aquest món encotillat i repensar la diferència com a potencial, no en oposició a una norma. Veure amb altres colors allò que ens ve donat és també el que plantegen aquestes artistes, comissàries i investigadores des dels seus àmbits de creació i acció.

Blanca Callén
Doctora en psicologia social, treballa com a investigadora independent per a diferents institucions i projectes culturals i com a professora associada a la UVIC i la UOC. És cofundadora i activista de Restarters BCN, una associació que impulsa alternatives a l’obsolescència programada i a la re-apropiació de coneixements tecnològics. El seu treball s’inscriu en una perspectiva eco-feminista de les cultures socio-materials quotidianes.

Eulàlia Grau
Artista destacada en el període que va de la dictadura de Franco a la primera transició, utilitza el collage i el fotomuntatge per denunciar la discriminació de la dona, la manipulació dels mitjans de comunicació, la corrupció i l’abús de poder. D’entre totes les exposicions que ha realitzat dins i fora del país, destaca la del 1975 a la Galeria G: Inventemos tambén nosotros, y la monogràfica que li va dedicar el MACBA el 2013: Mai no he pintat àngels daurats.

Carlota Juncosa
Artista i dissenyadora gràfica, graduada en disseny i filosofia i professora a l’Escola Massana, utilitza el dibuix com a mitjà d’expressió. Ha fet uns quants fanzines, ha publicat Carmen de Mairena. Un intento de biografía (Blackie Books) i ara està treballant en un llibre sobre graffiti. Interessada en com la meditació varia i amplia el motor creatiu, recentment imparteix tallers de meditació i dibuix per a infants i adults.

Irina Mutt
Crítica i comissària resident a Barcelona. Escriu regularment en la plataforma crítica A*Desk.
Des del 2017 és part de la comissió de programes d'Hangar. Ha comissariat El temps invertit (Can Felipa Arts Visuals, Barcelona) Deshaciendo texto (Inéditos-Casa Encendida, Madrid) i A break ca be what we are aiming for (BCN Producció - La Capella, Barcelona) i també ha estat part del col·lectiu Plaga a Barcelona. Treballa des dels feminismes i les narratives LGTB.

Joana Hurtado Matheu
Escriptora, comissària i investigadora independent especialitzada en les relacions entre pràctiques artístiques, fotografia i cinema, coordina el programa d’arts visuals de Can Felipa de l’Ajuntament de Barcelona i ha comissariat projectes expositius i cinematogràfics com La dissidència nostàlgica (La Capella, Barcelona, 2017), Heretgies (LOOP, Barcelona, 2016-2017) o Catedrals a la capella (Capella de Sant Roc, Valls, 2011-2013).

Imatge: Nancy Spero, Let the Priests Tremble... 1998/2008.

Dones i creativitat

L’Arts Santa Mònica organitza unes jornades la setmana del 8 de març, Dia Internacional de les Dones, on professionals de diversos sectors de les arts i la creació participaran en recitals, taules rodones i diàlegs, coneixedores de la necessitat de l’art i la creativitat per sostenir la vida mateixa de les que hi som i rescatar i mantenir la memòria històrica de totes aquelles que han estat, amb la responsabilitat d’obrir via a aquelles que han d’arribar.

És molt necessari obrir aquests espais de conversa i reflexió per acollir, escoltar i intercanviar punts de vista, coneixements i vivències sobre com a les nostres societats complexes les dones exerceixen la creativitat, com la practiquen i com es veuen a elles mateixes. I en el fet de compartir aquestes experiències personals, socialitzar-les i crear-ne miralls on emmirallar-nos, finestres que ampliïn marcs conceptuals i xarxes que promoguin empoderament i seguretat.

Testimonis i reflexions de moltes creadores ens confirmen que la creació ens salva, ens fa lliures, ens exhorta a ocupar el nostre espai, a exercir el dret a dir-nos i a mostrar-nos, sense demanar perdó ni permís. Confirmant que “allò personal és polític”, perquè no es pot crear res d’autèntic si no s’arrisca, si no s’exposa una mateixa. Encara no sabem del cert si hi ha creació femenina (fotografia, cinema, pintura, dansa, performance, cançó, poesia, narrativa, crònica, assaig...) que no ho sigui.