Després del vendaval

Després del vendaval reuneix set col·lectivis que travessen, amb les seves pràctiques polítiques i poètiques, zones invisibilitzades on s’exerceixen violències sistèmiques i es menyspreen drets. És des d’aquesta invisibilitat des d’on les veus de lis col·lectivis troben la manera de subvertir els límits de la norma, ocupar els espais liminars i ampliar les esquerdes institucionals.

Estem perplexes davant del deliri de la normalitat en què habitem. Privilegis, exclusions i hegemonies refermen institucions polítiques, socials, culturals i econòmiques, i ensordeixen lluites. Com es pot revertir la sordina de les parets dels museus perquè l’acció col·lectiva travessi els seus murs i fonaments? Dit d’una altra manera: quan totes aquestes veus parlen des d’allà, tremolen els jardins^[1] dels quals ens parlen els drets? “Cap persona és il·legal”, “Cases sense gent, gent sense cases” “Et canses de sentir-ho? Nosaltres de viure-ho”, “Des del riu fins al mar”, “El vostre odi no cap als nostres carrers”... Aquestes consignes recorren els carrers com els vendavals els prats i, de vegades, s’infiltren en els museus.

Entrem a la institució en tromba per perforar aquest espai, per acostar la protesta i descarnar fragilitats. Vam irrompre a la institució explorant els seus límits semiòtics, fins i tot assumint un cert grau de domesticació. En aquest territori, entre la calma i el caos, és on volem parlar sobre els conflictes i les negociacions entre les diverses formes i pràctiques de la cultura i de la política, una tensió en què es troben diverses maneres d’entendre el món i d’habitar-lo.

En un exercici d’imaginació-acció comuna i col·lectiva, la intervenció en l’espai institucional d’aquestis col·lectivis es cola per les esquerdes que obren les narratives, cada cop més presents, sobre el dret a la participació, l’expressió i la creació a la cultura. Escletxes que, declarades des de la política^[2], encara s’han de desplegar en l’àmbit polític i instrumental. Les incursions col·lectives d’aquest projecte van en aquesta direcció: ens interpel·len sobre qui representa aquests drets i qui en queda fora, quins drets culturals i socials es defensen i quins no i, també, ens interroguen sobre la capacitat que les formes institucionals tenen de contenir aquestes preguntes sense desactivar-les.

Cap lluita es desplega des d'una terra erma. Per això, com a llenç estès i de taxonomia incompleta, recollim una genealogia de col·lectivis que s'han articulat successivament i coetàniament des del 1992 al territori català. Les seves accions, aspiracions i defalliments han obert el camí dels esforços d'activistes i de creadors en diversos moments clau de la nostra història recent.

Mirant al capdavant i al present, obrim també un espai dialèctic que té per propòsit explorar debats trobats sobre les diverses formes d'allò social, urbà, tecnològic, vital, en què es pretén agitar converses que permetin l'escolta i l’intercanvi de posicions. Aquest espai sub rosa[3], plantejat com a caixa d'eines potencial, parla des de la veu anònima, despullada d'actors, per llançar qüestions que interessin a l'espai comú.

Aquesta intervenció s’ha desenvolupat al llarg de deu mesos de treball durant els quals s’han desgranat col·lectivament conceptes com el dolor, l’autonomia, l’agència, la sobirania, l’escolta, la subversió, el poder, els temps, els cossos, l’ecologia, el tabú, l’estigma, el silenci, l’invisible, el visible, la memòria o la resistència. Transitar aquest jardí és necessari per habitar els espais d’altres, escoltar els seus cossos, vestir les seves cuirasses, teixir els vímets que les acullen. Travessar el bosc per, potser, quedar-s’hi. Practicar altres mons i viure-hi radicalment.

Tere Badia, Irati Irulegi (Idensitat) i Montserrat Moliner
Curadores de l’exposició

^[1] Ens referim a la metàfora proposada per la publicació La cultura no es una autopista, los museos podrían ser jardines. Toma de decisiones y distribución de recursos en el ámbito de la producción artística y cultural, autoeditada per Lucía Egaña i Giuliana Racco el 2024, amb contribucions de diverses autores. Aquest llibre ha guiat aquest projecte.

^[2] Els drets culturals, tal com els defineixen les Nacions Unides, salvaguarden els drets dels individus, les comunitats i lis col·lectivis de cultivar i expressar la seva visió del món i els significats que atribueixen a la seva existència. El marc dels drets culturals ofereix una perspectiva àmplia i aborda reptes clau com les diversitats, la garantia de l’equitat, la lluita contra les desigualtats i l’enfortiment de les democràcies, el dret a la participació i a l’expressió cultural i el paper de les institucions culturals.

[3] L'expressió llatina sub rosa (neolatí per a «sota la rosa»), denota secret o confidencialitat, de manera similar a la regla de Chatham House.