L’esclat dels còmics als Estats Units va engendrar unes criatures tan atractives i convincents que ràpidament van travessar fronteres. Els lectors i els dibuixants del vell continent van entendre ràpidament el darrer sentit d’aquest adjectiu. Ells eren vells i “allò altre” era “nou”. La novetat dels Estats Units els enlluernava. El còmic nord-americà va obrir els ulls, en primer lloc, als empresaris europeus de revistes infantils i juvenils i, tot seguit, als artistes que seguien els motles encarcarats dels seus predecessors. Ràpidament, Fèlix el gat, Mickey i tots els personatges de Disney, Popeye i molts més astres del firmament de la fantasia nord-americana van entrar a les cases europees i van començar a ser celebrats, mentre se’n multiplicaven còpies, plagis i derivats. Molt poc després d’aparèixer als quioscs americans Tarzan, The Phantom o Flash Gordon, es van propagar amb eficàcia per Espanya, reproduïts en tres publicacions: Yumbo (1934), Aventurero (1935) i Tim Tyler (1936). Aquestes tres revistes, que van fer pujar als astres l’empresa Hispano Americana de Ediciones, tal com havia passat a França, Itàlia i Alemanya, van fer de llindar del còmic modern a la Península.

A recer d’aquest èxit, l’editorial barcelonesa Molino es va quedar amb els herois que no publicava Hispano Amaericana i en va farcir la revista Mickey (1935), on els personatges de Disney —ells sí, en exclusiva— van arrodonir l’èxit enorme que els acompanya al cinema. La influència de tot aquest univers en els dibuixants espanyols va ser enorme. Malgrat que el TBO, la revista autòctona més forta i de vida més llarga, no semblava que se’n ressentís, sí que ho van fer alguns dels seus dibuixants i també els de moltes altres editorials. Qui s’hi podia resistir?

L’esclat de la guerra de 1936 va comportar un tall en aquell èxit i en aquella influència. La victòria franquista va diluir els noms dels herois nord-americans, en uns moments en què el nou ordre espanyol s’alineava al costat dels règims italià i alemany. Però els editors no van renunciar a unes aventures i uns personatges que havien fet forat en els lectors d’abans de la guerra i que el  va engrandir en la postguerra.Com negar la influència d’aquells herois, d’aquell estil de dibuix, en Manuel Gago o en Jesús Blasco, per citar dues de les més grans influències de la historieta en l’Espanya franquista? El Guerrero del Antifaz, Cuto, El Pequeño Luchador, i fins i tot algú tan espanyol com Roberto Alcázar, devien molt als herois nord-americans. No tot, òbviament, perquè la tradició a Espanya també tenia un cert pes, però sí molt. Hi havia, és cert, una influència clarament palpable de la tradició pròpia en els guions, que bevien tant dels serials nord-americans com dels fulletons espanyols anteriors. En els dibuixos infantils i humorístics, Disney plana sobre l’ombra d’Emili Boix i també de Josep Sanchis. Hipo, Monito i Fifí, o Pumby, Chivete i Blanquita són personatges derivats de la factoria Disney. A l’Editorial Valenciana l’alma mater, Josep Soriano Izquierdo, venia d’una tradició covada en la premsa satírica catalana i valenciana, amb un traç en el dibuix que l’enllaçava amb L’Esquella de la Torratxa o La Traca. El seu Jaimito, el personatge que va donar nom a la revista, era això, però també bevia de la influència del cinema nord-americà. Sanchis, per contra, ja havia passat per la liquadora Disney.

Hem triat alguns dels noms més destacats del període estudiat. Com se sol dir, no estan tots els que són, però si són tots els que estan. Sens dubte el seu treball parla per ells i gràcies a la seva tenacitat en uns temps més que difícils, vam poder i podem gaudir del fruit de la seva imaginació. Gràcies mestres!