Una xerrada per a expandir i ampliar els continguts de l’exposició “Plec Elàstic”, del cicle “The more we know about them, the stranger they become”.

Quan Dan Graham es va topar per primera amb vegada les peces flexibles de Bruce Nauman fetes de làmines de làtex l’any 1968, es va adonar ràpidament de la necessitat d'un vocabulari descriptiu més enllà dels termes volumètrics d'anàlisi formal de l'escultura. Graham es va fixar en una obra en particular. Una làmina de cautxú col·locada al terra, que es doblegava sobre si mateixa i després s'alçava creant una estructura en arc. La disposició informal del material flexible deixava entreveure el gest de l'artista mentre es deformava a poc a poc per la força de la gravetat. Un camp dinàmic de forces oposades que al·ludeix a un procés constant de deformació espacial més que a un espai objectiu concebut com un continu buit poblat per volums escultòrics d'un contorn i forma fixos. Calia una geometria diferent per a representar aquesta experiència multidireccional i intensiva de l'espai, i Graham va decidir introduir la noció de topologia en la crítica d'art.

(Eric de Bruyn, “Topological Pathways of Post-Minimalism”)

Activitat en el marc de l'exposició Plec Elàstic. Mereotopologia àcida sobre la condició del forat.

Olaf Metzel, “112 : 104”, 1991.

Organitza

Arts Santa Mònica