Algú recognoscible com un tecnòcrata, forçat per transparència cínica, informa, en aquest confedrama, del ritual d’introversió del dany que es produeix entre els usuaris de videojocs d’extermini, amb una banda sonora de violències de base, ens relata com «actualitzem» el letal domèstic.

El que hi ha en joc no és sinó la nostra capacitat d’assimilació del nombre de l’extermini i la nostra altíssima tolerància amb la idea de dany: colateral, expandit…

Són noves necropaties que han deixat el principi lúdic per monumentalitzar l’ansietat com a pura i estricta tortura higienitzada. Jugadors alliberats que seran presentats, mitjançant dibuixos, per protegir les seves vides.

Javier Peñafiel s’estima més treballar projectes de llarga durada com egolactante (1997-2007); Agencia de intervención en la sentimentalidad, Nova York i Barcelona (1997-2001); Latido antecedente (2009-2013), Escritorio, Sao Paulo; Mera coincidencia, Lisboa; Os acasos convenientes, Agenda de caducidad de los tiempos drásticos (28 Bienal de São Paulo); Locución Merkel Bachelet, Berlín i Valparaíso. Són projectes itinerants, propostes híbrides de veu i text. Les seves publicacions Conquista básica, te vuelvo a pedir que te definas, CRU006 i No todo tanto, Fine Arts Unternehmen, actuen com a col·laboratoris. Escriu i edita peces parateatrals com Tragedia de las corporaciones. Ignorancia (2000), Voz contraria (2009) i Palacio polifonía (2010).

Activitat en el marc de l'exposició Tecnologies de la violència.

Editor de so: Adolf Alcañiz