«Si en el somni, "allò sense imatge és el refugi de totes les imatges" (W.B.), com travessar el llindar de la imatge i la possessió?

Com recuperar la lliure circulació dels pensaments, dels desitjos i dels somnis d’aquestes primeres obreres anònimes del cinema? 

Com reconèixer la nostra pròpia condició obrera davant les màquines per tal de recuperar el “nostre temps”, l’únic (temps) que ens queda? I somniar d’un cinema que no emmarqui i del que les imatges puguin ser aquest possible que, com l’aire, s’esmuny del visible tot i existir".

Cinc fotografies impreses sobre vidre fan visibles les primeras obreres del cinema des de l’interior de la fàbrica Lumière a França. Un text manuscrit en català, espanyol, anglès i traducció en versió braille acompanya aquestes imatges. La obra dialoga amb una «càmera-fusta-pedra de riu» d’Alexandre Chanoine [col·lecció de l’artista], es tracta d’un còdol relligat a una caixa de ressonància de fusta. Aquesta «càmera d’allò sense image», sense registre ni arxiu, no grava, no conserva, ni fixa en cap imatge el visible, el seu misteri fa que la seva pedra només preservi la seva pròpia memòria i la del riu d’on prové (de la seva pròpia manera), com també la dels gestos de tot ésser que se li costa i la fa rodolar; també produeix un so que s’amplifica com un eco en l’espai al voltant sense necessitat d’electricitat. Aquí aquesta «càmera d’allò sense image» està present com una pregunta que continua la del teixit d’imatges-text». A.R., traduït per Joana Masó.

EL CINE. Des de dins. Instants previs a las imatges del 19 de març de 1895
2022-2023. A l'esquerra, detall del manuscrit en català, a la dreta detall en braille part de l'obra. Fotografia cortesia de l'artista.

Llegendes de las fotografies, arxius Institut Lumière, cap al 1865:

1. La llegenda diu: «Taller on es tallaven i triaven les plaques de vidre, pels volts de 1895, Fàbrique Lumière de Montpeller (Lió), Institut Lumière».
2. Dues dones trien entre els vidres trencats els fragments per separar els que arriben als 8 centímetres, tal com indica el panell que tenen darrera, i llencen els més menuts. Fàbriques Lumière, Montpeller, antic barri de Lió. La llegenda diu: «Tria per llençar els vidres trencats, pels volts de 1895. Fàbrique Lumière, Montpeller, antic barri de Lió».
3. La llegenda diu: «Servei mèdic de la fàbrica Lumière, pels volts de 1895. Fàbrique Lumière de Montpeller (Lió), Institut Lumière». Una dona cura les mans ferides d’una obrera degut a la tasca de separar les restes de vidre trencades de plaques que s’havien de llençar o per haver tallat plaques de vidre.
4. Una dona prepara emulsions químiques. Funcionant com una màquina de cosir, el cinematògraf carrega la pel·lícula de manera intermitent i més lentament (16 imatges per segon) que el cinetoscopi (46 imatges per segon): així, la màquina és menys sorollosa i les imatges apareixen amb més fluïdesa a la pantalla i permeten a un públic ampli assistir a la projecció, contràriament al cinetoscopi d’Edison que calia pagar per fer girar una mena de roda projectant una imatge animada per poder veure individualment. Pagar per veure les imatges anuncia el balbuceig de la indústria del cinema. El cinematògraf també és una càmera més lleugera i portàtil. La llegenda diu: «Taller de preparació i maduració de les emulsions, pels volts de 1895. Fàbrique Lumière».  
5. La llegenda diu: «Dones que fan la primera rentada amb aigua dels residus sobre els vidres, pels volts de 1895. Fàbrique Lumière de Montpeller (Lió), Institut Lumière».

Alejandra Riera ha donat classes durant onze anys de cinema i pràctiques documentals a l'Escola nacional superior d'art de Bourges, on ha impulsat "maneres de fer". Actualment, imparteix classes d'arts i poètiques transversals i documentals a l'Escola nacional superior d'arts de Cergy, a França.

La seva obra, que ella prefereix concebre com a "temptatives", fa que es trobin la fotografia i el cinema vinculats a l'escriptura i a la història. Partint de la relació, de l'obrar, escrits i pel·lícules-documents van acompanyades d'un pensament i d'un fer amb els llocs i el col·lectiu que, a cada lloc, apareix com singular. La seva poètica obre camins en una perspectiva on els mons de trajectòries fràgils i/o vegetals, tant sovint silencioses, troben aquell allà on poder-se expressar. En els últims anys ha iniciat, impulsat i sostingut, transformacions concretes de la realitat i de la percepció dels llocs, obrant de manera singular i col·lectiva, per donar lloc a l'expressió, al respecte i l'ajuda mútua entre humans i no-humans. Aquestes temptatives s'han anat presentant tant a dins com a fora dels espais específicament dedicats a la difusió de la producció artística. Recentment, el MNCARS de Madrid ha mostrat una part important dels seus arxius entre maig i setembre de 2022 en l'exposició < Jardín de las Mixtures. Tentativas de hacer lugar. 1999 - ... >.