Barrar el pas a un porxo amb unes portes, posar punxes a terra o instal·lar bancs individuals... ¿Són aquestes les solucions per dirimir el sensellarisme? En realitat es tracta d’uns elements de control ambivalents que no el castiguen però l’exclouen. En definitiva, suggereixen que no s’és benvingut. Aquestes barreres, a més a més de desplaçar físicament el problema, l’invisibilitzen. Es tracta d’una idealització de la ciutat, d’una estetització de l’espai públic que nega el conflicte. Un conflicte que per més que insistim a refusar-lo, continuarà existint. Segurament la negació és un acte d’autoprotecció: veure algú dormint al carrer posa en evidència la nostra fragilitat i la fragilitat del sistema en què vivim. Cal activar visions ignorades, ampliar les definicions superficials del sensellarisme i incloure’l legítimament a la ciutat. Trencar prejudicis i entendre que el sensellarisme cronificat acaba trencant els vincles de la persona que, com que no viu enlloc, ja no pot anar enlloc. No s’està al carrer perquè vulgui, sinó perquè no té cap lloc per viure-hi, una porta de casa que pugui traspassar, per on pugui entrar i sortir quan vulgui. Ni s’ho mereix ni s’ho ha buscat. Les causes del sensellarisme són estructurals. La identitat sensellarista es constitueix a partir del que manca al sensellar: un habitatge. Una experiència desubicada que sempre té lloc en l’espai obert, en una transició contínua d’apropiació i reapropiació del carrer. I quan hi apareixen barreres que ho impedeixen, directament es criminalitza la persona, s’incrementa el seu estrès i la  seva ansietat, se li vulneren els drets, se li dificulta el dia a dia. Proposem un estranyament, treure les portes de la seva percepció automatitzada i endur-nos-les. Fer visible aquesta invisibilització de la qual parlàvem i, a la vegada, en una exposició sobre la llar, fer evident que el fet d’habitar es constitueix en els trànsits que van del llit al carrer, traspassant els llindars que hi ha entre els espais íntims, privats, col·lectius i públics. Entrem a casa perquè abans n’hem sortit.

Manifest sense-llar 

Instagram
@leveproductora
@evaserrats
@danielcidmoragas

Facebook
@leveprojects

Twitter
@daniel_el_cid
@EvaSerrats

Autors: Eva Serrats, Francesc Pla i Daniel Cid

Eva Serrats (Lier, 1971).
És arquitecta i màster en Documental de Creació, i actualment és estudiant del màster de Filosofia per als Reptes Contemporanis (Universitat Oberta de Catalunya, UOC). Ha treballat en els camps de la fotografia, el cinema, l’arquitectura i la gestió cultural, entre d’altres. L’any 2007 va crear Leve Productora, empresa situada a la Floresta. És directora  d’Estratègies a la Cooperativa La Capell, de la qual ha estat presidenta (2019-2021). Ha estat professora del grau de Comunicació Cultural de la Universitat de Girona (UdG). Actualment és professora de Projectes a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, de la Universitat Politècnica de Catalunya (ETSAB-UPC).

Francesc Pla  (Barcelona, 1968).
Va estudiar arquitectura a Barcelona. Durant gairebé vint-i-tres anys va ser soci de l’estudi d’arquitectura BOPBAA, juntament amb Josep Bohigas i Iñaki Baquero. Actualment desenvolupa projectes d’arquitectura i museografia amb Eva Serrats a Leve Productora. Els projectes en els quals treballen tenen temàtiques, motivacions i formats diversos: l’allotjament dels sensellar, la sostenibilitat alimentària, el luxe, les tipologies d’habitatge, les infraestructures en el paisatge, el territori, l’arquitectura, l’urbanisme, els esdeveniments culturals, etc. Una part de la feina quotidiana és l’arquitectura de capçalera com a servei al veïnat i la implicació en la definició de projectes de millora del barri. És arquitecte del Pla de sostenibilitat ambiental a l’Àrea Metropolitana de Barcelona i professor de Projectes a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura del Vallès, de la Universitat Politècnica de Catalunya (ETSAV-UPC).

Daniel Cid (Barcelona, 1966).
És professor associat d’Estudis de Disseny a la Winchester School of Art (WSA), de la Universitat de Southampton (Regne Unit). La seva recerca es mou entre la teoria i la praxi. Ha publicat llibres com Las casas de la vida (amb Teresa Sala; Ariel, 2012) o La casa dispersa (Ediciones Asimétricas, 2020). Recentment ha publicat la novel·la L’espai d’un instant (Empúries, 2022), que ha rebut el premi Just Manuel Casero de novel·la curta. És codirector del Social Practices Lab de la WSA, un projecte que explora com el disseny, per mitjà de l’acadèmia, pot activar projectes comunitaris. Ha desenvolupat, entre d’altres, projectes participatius amb comunitats afectades pel sensellarisme. Formant equip amb Eva Serrats i Francesc Pla, ha treballat en projectes com Pis Zero, una nova tipologia d’habitatge temporal de baixa exigència per a persones sense llar que proposa una fórmula alternativa per garantir l’accés a l’habitatge: es reforma un habitatge convencional per transformar-lo en un “pis de carrer” que ofereix la possibilitat de passar-hi la nit a persones que dormen al ras. Aquest projecte s’adreça a persones que fracassen en altres formats de pernoctació per rebuig o impossibilitat d’adaptar-se a algunes normes de conducta i de convivència que sovint es demanen. El primer cas estudi va ser al carrer del Carme de Barcelona, i actualment se n’estan treballant dues noves versions: una al carrer Llatzeret de la mateixa ciutat i per a la mateixa entitat, i una altra a Maó per al Consell Insular de Menorca (aquest darrer juntament amb Ferran Vizoso).

Col·laboració: Juan Lemus, Arrels Fundació

Producció: Leve Productora

Agraïments: Gabriel Aguirre

Mapa de recurs "Sobreviure al carrer a Barcelona” – Arrels Fundació:
https://www.arrelsfundacio.org/mapa-sobreviure-al-carrer-a-barcelona-agost2020/

Elements arquitectònics que vulneren drets – Arrels Fundació:
https://www.arrelsfundacio.org/arquitectura-hostil/

Pis Zero – Leve Projects:
http://www.levenet.com/projecte/pis-zero-darrels-fundacio/