Cama del dolor compartido és una performance col·lectiva puntual que neix amb la necessitat de compartir el dolor crònic en un espai públic, com és un centre d’art, en el context d’una exposició que aborda el tema de la llar.

Reuneix cinc persones de manera física i virtual per explorar de manera encarnada la vivència que el dolor també pot servir per apropar-nos i crear xarxes de col·laboració i suport.

Es desenvolupa en un llit amb forma de hac realitzada intervenint sis sofàs antics del mateix centre.

En la nostra cultura occidental, capitalista, capacitista, racista, lgtbiqaòfoba i colonialista el dolor en general, i per descomptat el dolor crònic, és privat, íntim i vergonyós. Una cosa per amagar, que l’únic element positiu que aporta és ser una font d’inspiració per als que no el pateixen, que s’han de considerar afortunats i agraïts.

Invisibilitzem i estigmatitzem de manera naturalitzada les alteritats, és a dir, tot allò que no és ‘‘normal’’ i desitjable (és a dir, amb diners, blanc, bípede, hetero, oral, visual, jove, europeu, sa i prim).

Lis adoloridis, lis malaltis, lis discas ens enfrontem amb la precarietat, l’aïllament social i la violència mèdica i jurídica que articula el capacitisme, anul·lant sistemàticament les nostres vivències, posant en dubte les nostres necessitats i negant el nostre dret de decidir.

Viure amb dolor crònic i mostrar-lo normalment és escoltar: ‘‘Encara et fa mal? Alguna vegada milloraràs? “Ui, quina pena!”, “I sent tan jove... Jo, és que t’admiro molt, no sé com pots...”, “Doncs jo et veig bé”, “Ja has provat…?’’.

Es fa a l’Espai horitzontal obert i es pot seguir de manera presencial i telemàtica. Moltes vegades aquesta és l’única forma de connexió per a moltis disques, i a més les connexions virtuals tenen un paper clau en l’aparició d’iniciatives fetes per disques per a disques.

D’altra banda, per no tornar a deixar a fora una part de la comunitat disca, en tots els formats hi ha subtitulació en directe i llengua de signes catalana (LSC).

Autors: Consol Llupià García, Silvia M. Limiñana, Tatiana Antoni Conesa com a part d’Hogar Diska, col·lectiu de creació site specific per a l’exposició Dorm en l’accident que provoca. I dues persones convidades que participaran de manera online o presencial.

HOGAR DISKA es va formar mitjançant una crida a un grup de suport de Telegram de persones queers amb dolor crònic (50 participants). Aquesta crida la va fer Consol Llupià García i hi vam respondre Tatiana Antoni Conesa, Silvia M. Limiñana, Eva Iovine i Usu. Vam generar així un grup de cinc persones, que ha pres aquesta forma: un nucli arrel de dues, la Tatiana i la Consol, i tres ramificacions itinerants amb participacions més puntuals, la Silvia, l’Eva i l’Usu, que fan aportacions de diverses maneres: seguint i creant el procés i les propostes, llegint, etc.

"La col·lectivització per mitjà de la crida ha fet possible la nostra participació, hackejant els temps capacitistes de producció (també artística) tan accelerats i excloents, i creant connexions que han trencat l’atomització pròpia de la nostra societat i han possibilitat que un grup de disques adoloridis ens acompanyem i creem juntis".

Consol Llupià García (Barcelona, 1983). “Provinc d'un batibull de ancestres: curanderes i científiques. La meva pràctica artística es nodreix de portar a l'extrem la qüestió de la permeabilitat contextual, portant la meva pràctica artística en diàleg porós amb les experiències que em van succeint en el meu dia a dia, les meves xarxes de relació directes: amigues, família, animals no humans, la meva cossa alterada i malalt crònica, l'espai que habito i de connexions amb allò estrany. Els meus últims treballs: 15% Barcelona Crea (2022), La Balena del Prat al Prat/ Vibraera. La Capella, hangar.org i Unzip Arts Visuals (2018-2020). Private Views. Centro de Arte Contemporáneo Wilfredo Lam l'Havana, Institut R. Llul i Sala d’Art jove (2014-17), etc.”.

Tatiana Antoni Conesa (Barcelona, 1985). “La meva pràctica artística es basa fonamentalment en la intervenció i creació d'imatges i textos. Buscant l'assenyalament de violències sistèmiques i reivindicant el punt de vista propi com diska, autista, no binarie i malalta.
“Realitzo acompanyament individual i de grup amb una perspectiva multidisciplinària que inclou el sistèmic, el cos i l'art. I participo de diversos grups de suport i cures col·lectives anticapacitistes”.

Silvia Maestre Limiñana (Agost, 1990). “En el meu treball com a artista reflexiono sobre les maneres en les quals la societat continua imposant la seva visió binarista, alosexual i capacitista. La meva obra neix com a resposta a la meva experiència de persona autista nobinarie amb una malaltia invisible en una societat que constantment reforça el binarisme de gènere, la neurotipicitat i el capacitisme. Els meus últims treballs han estat: participació amb el vídeo Baños públicos, cotidianidad y género, en l'exposició “Pluridentitats. II Convocatòria Biennal d'Arts Visuals”, en el MUA (Museu de la Universitat d'Alacant), 2021; mostra del fanzine Ser Enferma en l'exposició “Emergències 3”, organitzada per Fem Art Mostra, Ca la dona, Barcelona, 2021; participació en la “Nit de l’ART” amb el vídeo vídeo ¿Quién Seguirá Aquí?, Altea, 2022”.