El avance del conocimiento no disminuye la extensión de lo desconocido

Projecció de Terra incógnita de Lluís Escartín juntament amb una intervenció de Paula Pérez-Roda.

Terra Incògnita captura uns minuts de vida-terra al Penedès, uns vint anys enrere. Detinguda en una sincronia de fi d'era, mostra espais i afers en l'escletxa última del treball manual del camp. Una escala a mesura del cos a la qual va seguir la regularització del camp convertit en indústria. Avui, a les portes d'imaginar una destecnificació plausible del món, Terra Incògnita pot convertir-se en el document d'una memòria col·lectiva de múltiples interpretacions. Per provar, (re/des)comprendre, (re/des)col·locar, (re/des)absorbir:

Re-comprendre, re-col·locar i re-absorbir. En aquest camí ens preguntem al voltant de l'aliè d'allò que assumim com a propi: occidentalitats.

Des-comprendre, des-col·locar i des-absorbir. En aquest camí comprenem el possible i propi d'allò que sentim com a aliè: un cos en el seu fer-se al rural.

En uns altres, igual deixem de qüestionar-nos a través de categories molt funcionals per al capitalisme de nínxols i optem per quedar-nos en la possibilitat dels afers-pensars que ens fan, per animals, menys humans; i per oïdors, menys lletrats.

La projecció d'aquesta peça vindrà acompanyada d'una intervenció de Paula Pérez-Roda, que partirà de Terra Incògnita per fer un exercici especulatiu al voltant de les possibilitats d'articulació de memòria, percepció i futur alienes als discursos identitaris.

«Vaig llegir una entrevista en la qual la més famosa teòrica cuir va dir: "vivim temps anti-intel·lectuals". Crec que no es referia a una presa de l'esfera pública per part dels cossos no educats, sinó a la manera en la qual a l'última dècada els cossos educats s'eduquen furiosament en una forma de pensament amb pretensions de totalitat i culpa pròpia i aliena. Que l'avanç del coneixement no disminueixi l'extensió del desconegut significa que la diferència i el desplaçament estan en constant suplementarietat, com diria Derrida, i són per tant irreductibles als grans marcs. Més com la relació microscopi-telescopi: les estrelles no neguen l'existència de les cèl·lules».

Paula Pérez-Roda és investigadora, editora i crítica cultural. Fa una tesi doctoral en la Universitat de Princeton sobre pràctiques i teories del verbal desenvolupades a Espanya entre 1909 i 1936. Ha escrit assajos i articles entorn de les tecnologies, les percepcions i les interfícies dels ordres lletrats i les arts verbals i performatives en publicacions especialitzades i generals, com a Revista Concreta, BeatBurguer, l'Anuari de Literatura Comparada, l'Anuari de Glotopolítica, Kamchatka o L/E/N/G/U/A/J/E/o, així com diferents llibres d'art. És part del col·lectiu de selecció de veus i sons tacoderaya i del projecte de pensament públic BOYA~célula.

A càrrec de: