MESA

Un dels interessos del Laboratori de carrer és investigar formes d’establir un lloc (espai ocupat) i les possibilitats de desbordament i/o desplaçament de fites institucionals.

Seguint el marc de treball que va donar origen a aquest grup d’investigació durant l’exposició Utopia Rambles, el nostre punt base de treball seria instal·lar una taula a l’espai urbà i provar la seva permeabilitat amb els espais i les persones.

Entenem que la taula, una vegada instal·lada i ocupada, provoca un redimensionament espacial i genera altres possibilitats d’habitar l’espai urbà. Així, visualitzem que aquesta constitueixi un lloc obert per a la creació de relacions, una invitació a la trobada, un misteri (què fan aquí, què és això?), capaç de generar zones autònomes temporals en què les maneres d’habitar l’espai siguin simultàniament tòpic de reflexió i d’invenció.

Al mateix temps, tenim clar que aquesta mateixa plataforma material produeix una divisió, limita un espai i genera una heterotòpia pròpia. Així que la nostra preocupació principal en aquest inici de procés, a més de pensar quins tipus de propostes performatives anirem proposant en alguns espais específics de Ciutat Vella, es va centrar a definir els materials, practicitat i disseny d’aquesta taula. Ja que la seva pròpia forma material podria d’inici generar un efecte contrari a les nostres intencions, provocant relacions poc permeables amb les persones i amb l’estètica urbana.

Amb aquesta preocupació en ment, creem un disseny de taula que es pogués integrar amb mobiliari i equipament urbà, el disseny del qual no es presenti com una taula “objecte”, que no reproduís l’estètica del minimalisme nòrdic, que combina preocupació ecològica amb l’acabament estètic bastant peculiar a les expectatives de qualitat institucionals. Pensem que la taula s’hauria de poder mimetitzar amb la dels bars, que es pogués integrar fàcilment en el paisatge. Aquesta taula també hauria de ser desmuntable, fàcilment transportable, plegable, amb rodes o lleugera.

Consultem persones, col·lectius, cooperatives, els hi passem les nostres necessitats i demanem pressupostos. Els valors que ens arribaven eren fins a 10 vegades més que la compra d’una taula normal i corrent. Faríem una despesa exorbitant per produir una taula que semblava precària i ordinària, reproduint lògiques que ens van generar un intens dilema ètic.

El nostre desig és que la taula sigui un dispositiu relacional, obert, hauria de ser inacabada, si és permeable, hauria de ser mutant. Decidim dedicar dues de les nostres reunions per testejar un procediment metodològic a la recerca de resoldre el dilema de la taula: sortirem pels carrers per a veure quins tipus possibles de taules ens oferia la ciutat, armats amb martell i claus, dues cadires plegables i quatre cavallets.

Aquestes dues proves van ser resolutives. Ens van permetre entendre la senzillesa i l’eficiència de tal pràctica. A la primera sessió vam construir diverses taules a partir d’andròmines trobades als carrers que envolten Santa Mònica i les habitem un temps, observant les interaccions que es generaven amb el seu entorn. A la segona sessió vam trobar el material necessari al mateix carrer i ens vam anar a la plaça més propera. Vam muntar la taula i allà vam celebrar la nostra reunió de treball.

Tenim la convicció que aquest procediment de construcció de taules in situ és la forma més ètica i més adequada de proporcionar aquest objecte, aquest lloc d’invitació. Per aquestes raons, el nostre desig és adoptar aquesta pràctica com a part de la metodologia del nostre grup d’investigació

Projecte impulsat pel grup de recerca Laboratori de calle (Cecilia Vieira, Élise Moreau, Lautaro Reyes, Luana Raiter i Rafael Frazão)