Nico Roig. Creador d’una música delicada i tendra en la forma, però amb contingut punyent i no absent d’humor negre. Les lletres hiperrealistes són un dels trets més distintius d’un músic excepcional que tant descriu la mort i enterrament de la seva àvia, al tractat sobre dones macabres, com prescriu el futur d’una gamba en un plat cuinat, quan analitza el genoma humà. Més enllà del pop d’autor, Nico Roig milita de guitarrista i arranjador en molts terrenys. Ha flirtejat amb el jazz, la clàssica contemporània i la improvisació, i ha fet gires pel Japó, Holanda, Itàlia i l’Estat espanyol.

Zeidun. No hi ha dubte que la personalitat d’un grup no la defineix tan sols la seva música. El cas de Zeidun (en actiu, amb intermitències, des de 1998) n’és un clar exemple. O millor: un cas únic. L’aliniació de la banda parla per ella mateixa: Joan Colomo, Dalmau Boada (Esperit!, Les Aus), Xavi Garcia (els Surfing Sirles), Albert Trabal (Orquestra Sant Celoni) i Càndid Coll (Autodestrucció). I la suma de totes les parts resulta tan imprevisible com addictiva. Poques bandes són capaces de servir tanta genialitat des de la incorrecció total. Melodies delirants, informalitat, encant... En qualsevol dels seus concerts pot passar de tot. I veient que els seus membres han estat la llavor dels projectes musicals més interessants que han sorgit en l’última dècada per aquests verals, l’aventura que ens proposen s’ha de viure sí o sí.