EL SANTA MÒNICA
El Centre d'Arts Santa Mònica de Barcelona té els seus orígens en l'antic convent dels Agustins Descalços, construït el 1636 a la Rambla de Santa Mònica. Aquest convent formava part del conjunt de monestirs que es van establir a la Rambla i van contribuir a la seva urbanització. Després de la desamortització de 1835, l'edifici va tenir diversos usos, com ara seu de la Facultat de Periodisme de Barcelona, oficines de la Creu Roja, dependències municipals, caserna militar i parròquia del barri.
L'any 1984, el convent va ser declarat monument històrico-artístic de caràcter nacional, i es va decidir reconvertir-lo en un centre dedicat a les arts i la cultura. Amb aquesta transformació, va esdevenir el primer centre públic d'art contemporani de Barcelona. Els arquitectes Helio Piñón i Albert Viaplana van ser els encarregats de la reforma, que va respectar les línies clàssiques i austeres de l'edifici original, destacant-ne especialment el claustre central. Un dels elements més característics de la nova intervenció va ser la incorporació d'una rampa exterior que actua com a balcó obert a la Rambla, facilitant la connexió entre l'interior i l'exterior de l'edifici.
El Centre d'Art Santa Mònica va obrir les seves portes el 17 de maig de 1988 amb l'exposició "El surrealisme a Catalunya, 1924-1936". Des de llavors, ha acollit més de 150 exposicions i nombroses activitats, convertint-se en un referent de la vida cultural barcelonina. Al llarg dels anys, el centre ha estat l'escenari de certàmens com la Primavera Fotogràfica, la Mostra d'Arts Electròniques, VideoDansa i ArsLibris.
Al llarg de la seva trajectòria, el centre ha comptat amb diverses direccions que han marcat diferents etapes en la seva evolució, així com canvis de denominació. Entre 1988 i 2002, sota la direcció de Josep Miquel Garcia, es va conèixer com a Centre d'Art Santa Mònica, establint les bases d’un centre d'exposicions d’art contemporani de primera categoria. Posteriorment, entre 2002 i 2008, Ferran Barenblit va dirigir el centre, que va adoptar les sigles CASM i va donar un gir més conceptual i experimental a la programació. Amb la direcció de Vicenç Altaió, del 2009 a 2013, es va rebatejar com a Arts Santa Mònica i es va reorientar cap a la intersecció entre art, ciència i comunicació. Després de la seva etapa, Conxita Oliver va assumir la direcció fins al 2014, impulsant un projecte centrat en la creativitat amb un programa que incloïa exhibicions, cursos, trobades i projeccions. Del 2014 al 2017, va assumir-ne la direcció Jaume Reus, escollit a través d’un concurs públic, i qui va apostar per un enfocament més transversal, donant visibilitat a nous llenguatges artístics.
El 2021, Enric Puig Punyet va ser també escollit a través d’un concurs públic per un projecte innovador basat en les idees més contemporànies. El desenvolupament del projecte del centre, rebatejat simplement com a Santa Mònica, ha portat transformacions institucionals profundes que integren moltes de les demandes formulades per les crítiques institucionals i del sector artístic de la ciutat i del país al llarg de les últimes dècades. Amb el treball d’aquests anys, el Santa Mònica s’ha posicionat com un centre interdisciplinari d’arts radicalment contemporani, un laboratori d’idees i d’experimentació artística que promou el treball col·lectiu i el diàleg permanent entre els processos de creació i altres disciplines.
Projecte 2021 – 2028
Des de l’inici del nou programa, el Santa Mònica ha produït una desena d’exposicions, majoritàriament amb obres de nova producció, i ha consolidat una programació estable, pluridisciplinar i transversal, amb un 75% d'artistes dones o no binàries.
En total, més de quaranta artistes i una taula curatorial participen cada quatre mesos en un procés de construcció col·lectiva al voltant d’un mateix tema. Paral·lelament, les Mòniques –artistes residents seleccionades anualment per convocatòria pública– desenvolupen prototips de dispositius de mediació artística per acostar aquests continguts, discursos i preguntes a públics diversos. A més, ha impulsat una programació regular, plural i coral amb propostes experimentals de petit format que es proposa periòdicament a col·lectius, artistes i entitats. Amb aquesta metodologia el Santa Mònica aposta pels projectes relacionals i participatius amb l'objectiu de generar diferents formes de retorn social a la ciutadania i per un art dessacralitzat, que promogui l’horitzontalitat i el pensament col·lectiu.
Seguint una línia narrativa alineada amb els debats artístics actuals, el Santa Mònica s’ha qüestionat el fet expositiu amb Exposar · No exposar-se · Exposar-se · No exposar i revisat les influències de la modernitat europea amb La tradició que ens travessa. Ha abordat el col·lapse ecològic, social i econòmic amb La irrupció i explorat la col·lectivització des de diferents perspectives amb Dorm en l’accident que provoca i Utopia Rambles. Amb Ple de forats ha reflexionat sobre la saturació d’imatges al món contemporani, mentre que Anti-Futurisme Cimarrón i La possibilitat de no haver sigut han proposat alternatives a la visió europea del progrés i l’art com a representació des d’una perspectiva decolonial. El 2024, L’altre costat, Màquines del temps i Després del vendaval han seguit explorant formes diverses de treball en col·lectiu.
El desenvolupament del projecte també ha portat transformacions institucionals profundes per donar resposta a les demandes del sector. Entre els eixos principals, s’ha treballat per la redistribució de recursos i oportunitats, ampliant significativament el nombre d’artistes participants en les activitats i exposicions i reconvertint alguns treballs tècnics en artístics. També s’ha desenvolupat i aplicat un codi de bones pràctiques, un tarifari públic per garantir honoraris equitatius i es destina un 60% del pressupost d’exposicions a honoraris artístics. Amb tot plegat, el Santa Mònica apunta cap a una nova institució més transparent, oberta, accessible, participativa i sostenible, fonamentada en l’escolta i les cures.
En els pròxims anys, el Santa Mònica continuarà treballant en una lògica d’experimentació curatorial, de nova producció, col·lectivització i desjerarquització, apostant per la performativitat, els formats participatius i continguts crítics que interpel·lin a la ciutadania i connectin amb el públic jove, reafirmant així el seu compromís amb la comunitat artística i cultural catalana.