VISITA VIRTUAL

Activitat
03 desembre de 19h - 22:24h
Visita virtual - Mario Santamaría

El Santa Mònica a les teves mans sense sortir de casa. En la visita virtual del centre no tan sols podràs recórrer el claustre i els espais expositius, sinó que també t’endinsaràs en els racons més inaccessibles, exploraràs perspectives poc habituals i faràs recorreguts que no hauries imaginat mai. Comença ara aquest recorregut ple de curiositats i continguts inèdits que no et deixaran indiferent.

 

Lliscar entre les capes de la pantalla

Per Doreen A. Ríos

Pensem en la idea d’interfície en general. Una interpretació popular és que és un intermediari: un mitjà per a un fi. Pensem en les interfícies no com si tinguessin un télos (un objectiu final o la forma desitjada), sinó com el subproducte d’una idea i el precursor d’una forma. A grans trets, una interfície en l’era digital ens porta a pensar que hi és per connectar-nos entre nosaltres, humans, per mitjà de diverses màquines, de manera que entrem en un procés de retroalimentació que vincula els nostres cossos amb un espai expandit que, normalment, hi ha dins d’una pantalla.

Aquest plantejament, portat a una conversa recent entorn de la digitalització del tot, ens duu a un esquema lògic en què, aparentment, aquest procés existeix per replicar el que ens envolta. Aquí, però, és possible fer-se la pregunta següent: a on més podem portar aquestes experiències?

És clar que el treball de Mario Santamaría s’ha enfocat a expandir les possibles respostes d’aquesta pregunta mitjançant la hibridació de l’experiència i, sobretot, per mitjà de transparentar, i fins i tot encarnar, els processos que tenen lloc darrere de les eines digitals que fa servir per donar forma a la seva obra.

El recorregut virtual que Santamaría va dissenyar per al Santa Mònica és un exemple clar del que pot passar quan explorem les eines que tenim més enllà dels límits de producció que se’ls han assignat. És una proposta de navegació arquitectònica que no solament ens confronta amb la vulnerabilitat de l’espai construït, sinó que també es confronta amb les maneres d’habitar que tenen els seus residents no humans i les memòries atrapades pels murs, que es materialitzen en forma d’objectes perduts. Fent un comentari sobre els nombrosos recorreguts virtuals que s’han fet els darrers anys, i potser amb un èmfasi crític en els que es van crear durant el 2020, l’artista pren com a punt de partida la noció de l’assaig expandit, és a dir, aquell que no es tradueix literalment a l’espai existent, sinó que busca, amb les eines de creació, una perspectiva que va més enllà del que podem percebre in situ.

Aquí m’agradaria ampliar aquest plantejament amb dues preguntes: què passa amb les eines que són objectes? i, a l’inrevés, què passa amb aquests artefactes que no són únicament encapsulacions de facto de les seves condicions de producció i consum, al nivell més bàsic, sinó que també comenten críticament les condicions de la xarxa i altres factors associats a les tecnologies que s’han emprat per fabricar-los? Sens dubte, aquest viatge que proposa Santamaría transita entre tots dos mons, en reconèixer que és possible assolir altres objectius de representació que no estan lligats a la lògica de la reproducció, sinó que comenten la flexibilitat de les eines toves que s’han fet servir per crear-los.

En aquest sentit, em sembla rellevant pensar en l’adjectiu soft1 dins del terme anglès software,2 ja que, malgrat que d’una banda apunta la suavitat i la mal·leabilitat dels gestos que es poden crear amb aquestes eines, de l’altra també apunta l’exercici del poder tou3 a través de les estètiques dominants. Amb això m’agradaria posar en relleu la diversitat de perspectives que s’han col·locat en aquest recorregut, atès que, si bé les eines de captura i ampliació que ha fet servir l’artista es desdoblen per crear una representació digital dels materials, les textures, les formes i els colors presents al Santa Mònica, hi ha una especificitat de l’atmosfera que captura que no n’és la rèplica idèntica, sinó la bessona mutant: l’escala. Clarament, l’hegemonia de l’ús de les eines toves ens sedueix per replicar una vegada i una altra l’exercici del poder tou que privilegia els formats que s’assemblen més al pla del que és tangible. Malgrat tot, aquestes mateixes eines toves aporten la possibilitat de transformar-se, reinventar-se i invocar un altre tipus de sensibilitats.

Aquesta peça és un eco dispers arrelat a les màquines desobedients, una invitació a mirar més enllà de la nostra interfície més primigènia —el cos— per mirar, i mirar-nos, a través de plans desconeguts, i un passatge que, de mica en mica, ens va revelant l’interior de les clivelles a les quals no podem anar.

----------------

1. “Tou”.
2. Anglicisme emprat per referir-se als programes informatitzats.
3. Terme encunyat per Joseph Nye per referir-se als exercicis d’imposició ideològica basats en exercicis a llarg termini vinculats amb els productes culturals relacionats regularment amb la perpetuació d’exercicis colonials, misògins, homòfobs, etc.

 

Accedeix a la visita des de la primera planta

 

Accedeix a la visita des de la Rambla

 

 

Doreen A. Ríos (Toluca, Mèxic, 1992) és comissària independent, professora i investigadora especialitzada en cultura digital. Té un màster de Comissariat Contemporani per la Universitat de Southampton i una llicenciatura d’Arquitectura pel Tecnològic de Monterrey. És fundadora d’[ANTI]MATERIA, una plataforma que vol facilitar l’intercanvi internacional entre professionals de l’art interessats en les pràctiques digitals, així com la investigació de les pràctiques creatives digitals. 

https://doreenrios.com

 

Un projecte de Mario Santamaría per al Centre d’Arts Santa Mònica, portat a terme el setembre de 2021 amb motiu de l’exposició de reobertura del centre: Exposar · No exposar-se · Exposar-se · No exposar.

 

 

http://mariosantamaria.net