Taula rodona amb Olga Merino, Eva Baltasar, Najat El Hachmi i Laura Borràs, moderada per Mercè Carrillo.

Una conversa on es convida a quatre creadores que provenen de l'escriptura i la il·lustració a aprofundir sobre el procés creatiu i la seva trobada amb l'altre imaginari. Quin és el motor que les empeny a escriure, a dibuixar? Emoció i pensament, experiència i reflexió: cadascuna té un relat per explicar, per compartir.
L'art té gènere? Sí, en té, i totes aquestes artistes han construït una obra basada en la seva mirada personal, activa i profunda. De dona.
La història de les artistes ha estat, fins fa pocs anys, sistemàticament ignorada pel discurs oficial: ser una dona creadora és, doncs, un acte revolucionari.
Es tracta de visibilitzar, vehicular i posar en comú la diversitat sobre les pràctiques i experiències creatives que ens permetin teixir un discurs que ens porti a pensar i a qüestionar-nos la nostra mirada artística.

Olga Merino (Barcelona, 1965). Escriptora i periodista.
És llicenciada en Ciències de la Informació (UAB) i màster en Latin American Studies per la University College of London. Ha residit a Londres i a Moscou.
Autora de quatre novel·les: Cenizas Rojas (Ediciones B, 1999), fruit de la seva experiència durant cinc anys com a corresponsal de El Periódico de Catalunya a Rússia; Espuelas de papel (Alfaguara, 2004), Perros que ladran en el sótano (Alfaguara, 2012) i Los ojos de los húngaros (Alfaguara, propera aparició). Traduïda al italià, neerlandès i anglès. El 2006, va obtenir el X Premio Mario Vargas Llosa NH de Relatos.
Actualment, és  professora a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès i columnista de El Periódico.

Eva Baltasar (Barcelona, 1978). Escriptora i poeta.
Va debutar amb el poemari Laia (Columna, 2008), seguit per nou poemaris més, tots premiats, entre ells Vida limitada (Món de Llibres, 2013), Animals d’hivern (Edicions 62, 2016) i Neutre (Bromera, 2017).
El 2018 publica la novel·la Permagel (Club Editor), que arriba a ser una de les obres en català més venudes de Sant Jordi i guanya el Premi Llibreter. L’obra planteja la història d’una dona amb pulsions suïcides causades per un recurrent buit existencial; això es contraposa a una forta voluntat de viure la vida de manera lliure i intensa. Permagel és la primera entrega d’un tríptic en què l’autora explora en primera persona l’univers de tres dones diferents, que viuen les contradiccions del seu temps.

Najat El Hachmi (Beni Sidel, Marroc, 1979). Escriptora.
Amb vuit anys es va traslladar amb la família a Vic, on va créixer i estudiar. Es va llicenciar en Filologia Àrab a la Universitat de Barcelona.
Des del 2008, any en què va guanyar el premi Ramon Llull, es dedica exclusivament a l’escriptura. L’obra que va obtenir el guardó, L’Últim Patriarca, ha estat traduïda a deu llengües i va rebre el Prix Ulysse a la primera novel·la i va ser finalista al Prix Méditerranée étranger 2009. Abans havia fet de mitjancera cultural i tècnica d’acollida.
L’any 2011 va publicar La Caçadora de Cossos, traduïda al castellà, l’italià i l’anglès i el 2015 va guanyar el premi Sant Joan amb La Filla Estrangera, també distingida amb el Premi Ciutat de Barcelona de literatura catalana i traduïda a diferents llengües. La seva última novel·la és Mare de llet i mel.
Col·laboradora en diversos mitjans de comunicació, actualment escriu a El Periódico de Catalunya.

Laura Borràs (Barcelona, 1969). Il·lustradora, dibuixant i traductora. Doctora en lingüística i professora a la Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Pompeu Fabra.
«De petita ho guixava tot: les parets i els mobles de casa; em van regalar una màquina d'escriure i escrivia contes teclejant amb dos dits, i seguia dibuixant! per fi vaig arribar a la il·lustració quan, després d'explorar altres coses, vaig trobar el què... que em va dur als àlbums: Un mar de cebolla, Un cangrejo sin sombrero (Madrid: Narval, 2012), Max y su sombra  (Barcelona: Proteus, 2012); Em dic Eduard Toldrà (Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa, 2013), El camino de Marwan (Santiago de Xile: Amanuta, 2016, menció d'honor al premi New Horizons de la Fira de Bolonya 2017), El sembrador d'estrelles (Barcelona: Mosaics, 2017), El poema de la rosa als llavis (Barcelona: Angle, 2018) i A flor de piel (Santiago de Xile: Amanuta, 2018); o bé als espectacles musicals (amb il·lustracions projectades) com El mestre armer, Canta'm un conte i La nit transfigurada d'Arnold Schoenberg... i a les expos, de tant en tant, a Barcelona, Madrid, Sàrmede (Itàlia), Segovia, Málaga, Sao Paulo i Sant Pere de Ribes, el meu poble!»

lauraborrasdalmau.blogspot.com 

Mercè Carrillo (Barcelona, 1973). Filòloga, docent i escriptora.
Lectora voraç, fa més de 20 anys que es dedica a coordinar clubs de lectura a biblioteques i encomanar la seva passió. És autora del llibre Llegim plegats, històries dels clubs de lectura (Angle editorial, 2008). Ha escrit alguns contes inèdits.

Imatge: Nancy Spero, Let the Priests Tremble... 1998/2008.

Dones i creativitat

L’Arts Santa Mònica organitza unes jornades la setmana del 8 de març, Dia Internacional de les Dones, on professionals de diversos sectors de les arts i la creació participaran en recitals, taules rodones i diàlegs, coneixedores de la necessitat de l’art i la creativitat per sostenir la vida mateixa de les que hi som i rescatar i mantenir la memòria històrica de totes aquelles que han estat, amb la responsabilitat d’obrir via a aquelles que han d’arribar.

És molt necessari obrir aquests espais de conversa i reflexió per acollir, escoltar i intercanviar punts de vista, coneixements i vivències sobre com a les nostres societats complexes les dones exerceixen la creativitat, com la practiquen i com es veuen a elles mateixes. I en el fet de compartir aquestes experiències personals, socialitzar-les i crear-ne miralls on emmirallar-nos, finestres que ampliïn marcs conceptuals i xarxes que promoguin empoderament i seguretat.

Testimonis i reflexions de moltes creadores ens confirmen que la creació ens salva, ens fa lliures, ens exhorta a ocupar el nostre espai, a exercir el dret a dir-nos i a mostrar-nos, sense demanar perdó ni permís. Confirmant que “allò personal és polític”, perquè no es pot crear res d’autèntic si no s’arrisca, si no s’exposa una mateixa. Encara no sabem del cert si hi ha creació femenina (fotografia, cinema, pintura, dansa, performance, cançó, poesia, narrativa, crònica, assaig...) que no ho sigui.